Eleccions al Parlament

Una capsa de sorpreses

I aleshores, irremeiablement, ens sentim una mica estafats.

Perquè, per exemple, després d’haver hagut de fer veritables filigranes -entre les que destacava la cua a Correus- per poder entregar i certificar el vot per correu, ara resulta que els empleats de la companyia (la majoria eventuals) seran els que vindran a buscar el vot a casa.

Un aparent avantatge que, si ho pensem bé, ens obligarà a estar tot el dia al domicili. Com quan esperem un paquet d’Amazón, però amb l’inconvenient que, probablement, ells no ens fixaran un interval de recollida com solen fer les empreses de repartiment. Perquè ningú ha aclarit si aquesta recollida té segona oportunitat, si Correus ens cantarà allò de “Santa Rita, Santa Rita...”, o si, com fan moltes empreses, t’obligaran a anar a la central a dur tu el paquet. En aquest cas el vot. Més encara. Si la darrera opció és la bona, el lloc d’entrega serà l’oficina de Correus o la mesa electoral que et pertoca?

Un segon tema cridaner és el dels suplents de les taules electorals. L’allau de peticions de baixa no retribuïda que la llei ha permès, sembla que podria deixar la banqueta massa buida. I ja es parla de fer un segon sorteig entre els salvats de la primera rifa. És a dir, que et pots trobar que un empleat de Correus truqui a casa teva el dotze de febrer, no per venir a buscar el teu vot, sinó per notificar-te que has entrat en la nova llista. I que, com que ja estem en temps de descompte, el dret a renuncia ha caducat. I aleshores recordes quan alguns dels matiners que feien cua al seu col·legi electoral, encara tancat, per poder fer l’excursió planificada, foren agafats per l’orella i asseguts darrera l’urna per incompareixença del titular que seguia roncant a casa. A més, en el cas de les ciutats de certa mida, aquesta suplència pot suposar anar a parar a un col·legi situat a l’altra punta del municipi i no al teu habitual? Deixo aparcada l’opció sobre la possibilitat de tirar d’apoderats dels partits que, en un moment determinat, es va posar damunt la taula. Imagino que després de consultar als experts i als serveis jurídics.

Però el més surrealista de tots és l’escenari que sorgeix quan posem les opcions anteriors en la banda fosca. En aquelles opcions que creiem desbaratades però que ara sabem que son plausibles. Perquè, per exemple, ens acaben d’explicar que, cas de no poder-se constituir una taula electoral, es pot plantejar que aquella votació concreta en aquell lloc concret, es faci en un interval de dos o tres dies a partir del dia de les eleccions, és a dir, del 15 al 17 de febrer.

Les preguntes sorgeixen aleshores com un allau. I per tots els gustos.

Per exemple, quan es considera tancada la votació? Perquè, si els votants de la taula “insubmisa” tenen dos dies més de reflexió, per què no els poden tenir la resta de ciutadans? Té dret un abstencionista a replantejar-se la seva posició i passar per les urnes el dilluns a la tarda com faran els de la taula “insubmisa”?

Més dubtes. Es poden fer públiques les enquestes a peu d’urna que es difonen a les 8 del vespre o això està prohibit perquè podria condicionar els vots de la taula “insubmisa”? Els partits poden treure a passejar els seus candidats per proclamar en roda de premsa la seva victòria o el seu suposat pes decisiu en el futur govern de coalició que s’albira segons els resultats recollits pels seus apoderats? El ministre del ram pot sortir a donar les dades de participació definitives quan encara falten les taules “insubmises” per exercir el vot?

Però, ben mirat, no ens hauríem de sorprendre tant. Les recents eleccions presidencials nord-americanes ens van donar un exemple d’aquesta nova realitat que demostra que, quan tot va bé, tot és bonic i fàcil. I sobretot, que cal estar previnguts per les sorpreses. Als EEUU sabíem de successius i reiterats recomptes de vots en algunes urnes. Però també vàrem saber que quan la pertinent junta electoral deia “llest”, allò no ho canviava ni Abraham Lincoln. Aquí, en canvi, som molts els que tenim la sensació que aquest “llest” no està massa clar en el nostre ordenament jurídic.

Potser per això, el dubte que em corseca des de fa uns dies és si les televisions tenen previst passar pel·lícules de Alfredo Landa i Fernando Esteso mentre esperen alguna mena de resultat.

Al cap i a la fi, molts encara recordem com, la nit del 23-F, TVE va passar la pel·lícula de Bob Hope i Virginia Mayo “La princesa y el pirata” mentre Espanya retenia la respiració.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!