Política

Idees clares

Les paraules i/o frases son vehicles per expressar les idees. Però una paraula pot tenir diversos significats. D’aquí que ens haguem inventat la gramàtica. Per poder precisar, a força d’adjectius, pronoms, verbs i altres afegitons, allò que volem expressar.

Per exemple, quan diem que hem comés una errada, no sempre volem dir exactament el mateix. Perquè una errada pot ser involuntària o intencionada. Greu o lleu. Raonable o injustificable. Per tant, tenim dues opcions. Crear una nova paraula que la singularitzi -sovint parlem d’una cagada quan l’errada es monumental- o incorporar-hi algun complement que la diferenciï, parlant, per exemple, d’una errada garrafal.

Per tant, pretendre crear paraules absolutes, de significat diferenciat i diàfan, és sovint un somni impossible que els humans ens entestem en perseguir. I, per posar només un exemple, insistim en parlar sovint de democràcia. Així, sense adjectius, complements o afegits que en matisin el sentit. Oblidant que fins i tot els anti demòcrates van corrompre el terme invocant la “democràcia orgànica” per justificar les seves malifetes i poder titllar de govern democràtic, al que es generava en aquelles institucions. I no cal tirar-se dels cabells. Els propis grecs, inventors de la democràcia que els permetia reunir-se en una àgora i votar les seves decisions, tenien un mecanisme, l’ostracisme, que obligava als votats per majoria a marxar de la ciutat durant deu anys, tot i conservar els seus drets i poder tornar si una altra votació ho acordava abans de complir-se el termini. I quan invoquem el sagrat principi de “un home, un vot”, sovint oblidem que ja a Atenes, es teixien coalicions per desfer-se de l’enemic comú mitjançant la suma de vots.

Amb aquests antecedents no és, doncs, estrany que acceptem la convivència en un mateix concepte de dues idees sovint antagòniques. I parlem tranquil·lament de monarquia parlamentària quan el segon ha d’acceptar resignadament que el primer faci el que li abelleix, en comptes d’establir mecanismes de control recíproc que, de tota manera, exigirien en el monarca altres virtuts al marge de dur, en major o menor grau, l’ADN del seu predecessor.

I tot plegat, acabat d’embolicar per la tendència generalitzada a buscar titulars sintetitzadors o paraules úniques (la tirania del tweet) en comptes d’explicacions entenedores o exemples suggeridors.

Com trobo suggeridor el cas de la convocatòria d’eleccions a la comunitat de Madrid, pendent de resolució judicial -quina sinó?- sobre si la crida a les urnes es formalitza en signar-la o en publicar-la. Perquè si parlem de “convocatòria signada”, Ayuso va obrir el foc en la baralla i està en el seu dret. Però si parlem de “convocatòria publicada”, com que tant Gabilondo com Errejón varen presentar les seves mocions de censura abans de la dita publicació, serien els primers i, per tant, les mocions esmentades impedirien a Ayuso, d’acord amb la llei, convocar eleccions anticipades, invalidant la crida.

Segur que molts penseu que la classe política està carregada de punyetes. Però quan s’hi juga el que s’hi juga, cada paraula, adjectiu, verb o pronom compta. I cal anar amb peus de plom per no quedar amb el cul enlaire.

I sóc conscient que sovint, aquesta manca de precisió està present en el que haurien de ser instruccions inequívoques pel funcionament d’una societat. Mireu sinó el que passa amb l’alleugeriment del confinament que han dictat els governs. En totes les instruccions torna a sortir el concepte bombolla i tots el tenim aparentment clar. Però no diu bombolla, sinó bombolla de convivència. I això té o pot tenir, agradi o no, efectes col·laterals. Perquè, quina bombolla de convivència té un nen fill de pares separats que passa -per sentència d’un jutge o acord dels progenitors- tres dies de la setmana amb el pare, tres amb la mare i els diumenges, alternativament, amb un d’ells? O un obrer desplaçat per l’empresa durant la setmana al lloc de treball i que torna a casa cada divendres? O un jove que va a la capital a estudiar i viure, de dilluns a divendres, i torna al niu el cap de setmana.

Realment, el que ha dictat la norma i ara diu que fins i tot s’ha de dur un document justificatiu, tenia les idees clares? Sap que afegint “habitual” no fa sinó augmentar la confusió i donar peu a que els que filen prim,  emboliquin la troca?

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!