Literatura

Passió per la llengua catalana

Coberta de 'La meva llengua, la meva vida'. Eix

Coberta de 'La meva llengua, la meva vida'. Eix

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) és una dona d’allò més polifacètica, una escriptora prolífica, una humanista amb tots els ets i uts. La seva darrera obra publicada, La meva llengua, la meva vida, és una bona mostra de la seva prosa, rica, en alguns moments poètica i tot, i culte, arrelada en la seva basta cultura, tant clàssica com actual, tant llibresca com periodística i digital i tot. I sempre de bon llegir. Els vint epígrafs introductoris dels quinze capítols que formen l’assaig en són un bon reflex, però les citacions i els referents (literaris, periodístics, filosòfics, artístics...) que hi apareixen, encara ho són més: precisos, clars, ben lligats amb el tema desenvolupat...

L’obra, com he apuntat, està estructurada en quinze capítols, si hi comptem “Balances i compromís”, que podríem considerar una mena de pròleg de la mateixa autora. I aquests els podríem agrupar en dos grans blocs, com ella mateixa apunta en diversos moments al llarg de l’assaig: “un conjunt de  reflexions i testimonis personals sobre la llengua catalana. La meva llengua: la llengua que m’interroga i em demana resposta.”  (p. 9)  Les reflexions són d’allò més diverses i tracten temes ben presents en el debat sobre la llengua des de fa molts anys: el bilingüisme, les llengües amenaçades, els imperialismes lingüístics, els intents de genocidi cultural i lingüístic, les actituds dels parlants, la tria de la llengua literària, la importància de les traduccions... Moltes d’aquestes reflexions parteixen, de vegades només s’hi recolzen, de pensadors, tant nacionals com internacionals, als quals també han interessat aquests temes i els han estudiat a fons o n’han fet esment a la seva obra. Entre els catalans més citats hi destaquen el monjo i antropòleg Lluís Duch, el filòsof Raimon Panikkar, el professor i escriptor Enric Larreula, la periodista i escriptora Montserrat Roig...; entre els internacionals, el poeta i assagista Pedro Salinas, el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera..., així com nombrosos escriptors i filòsofs: Karen Brixen, Friedrich Hölderlin, Aldous Huxley, María Zambrano, Chantal Maillard, Emmanuel Lévinas... Algunes d’aquestes reflexions complementen les aportacions fetes anteriorment i en alguns casos són certament originals: el mite de la Torre de Babel  (p. 15); la diferenciació entre bilingüisme natural i cultural (p. 41); el factor biogràfic i la memòria col·lectiva (p. 68-69); el patiment, el dolor per la llengua (p. 118-119); la tria de la tradició literària (p. 125-130)...  Sovint, l’autora sintetitza l’argumentari utilitzat en frases clares i contundents, gairebé aforismes: “Ens sentim ser en les nostres paraules, que, fent-les, dient-les, escrivint-les, ens fan.” (p. 47); “La llengua és un mitjà d’expressió del ser humà. Per això, i no em cansaré de repetir-ho, no hi ha una llengua superior a una altra.” (p. 114); “En el seu límit, la mentalitat colonitzadora i conqueridora pot ser letal. Menyspreadora ho és gairebé sempre.” (p. 119) No cal dir que en les reflexions, la situació sociopolítica actual hi és ben present: el judici del procés, els presos polítics, la necessitat d’una república catalana... Hi és tan present i tan actual que l’autora cita diversos articles periodístics del 2019 i fins i tot un de Vilaweb del 2020 (p. 113), suposem que afegit en el procés de revisió de galerades, ja que el llibre, segons hi consta al final (p. 134), es va tancar l’abril de 2019.

Els testimonis personals ocupen un bloc central format per cinc capítols (p. 75-116). Es tracta de cinc referents autobiogràfics, viscuts directament per l’autora o de l’àmbit familiar, que podríem qualificar com els embrions de la seva decisió contundent i radical de viure i escriure en català, malgrat haver rebut una educació totalment en castellà i malgrat haver començat a escriure, i a publicar i tot, en la llengua de Cervantes. Són uns capítols que gosaria qualificar d’íntims, gairebé de confessions. Generacionalment, els nascuts a la dècada de 1950 ens hi sentim plenament identificats, però estic segur que també arribaran amb força als lectors més joves, ja que estan escrits amb el cor, alhora que són molt elaborats, en alguns moments ratllen la prosa poètica, i sobretot són testimonis que cal fer conèixer, que cal divulgar, per recuperar bocins d’aquesta memòria històrica que durant tants anys ens han volgut amagar i fins i tot tergiversar. Com diu la mateixa Teresa Costa-Gramunt, en una altra d’aquestes frases-resum tan contundents: “Aquest és el valor del testimoni: això ha passat, escolta’m, llegeix-me.” (p. 133). Val la pena de llegir i de divulgar, com he dit, el que aparentment podrien semblar anècdotes, però que van molt més enllà i són una mostra clara i rotunda d’una situació de persecució i menyspreu de la llengua catalana que hem hagut de patir, i per desgracia encara patim de tant en tant, durant massa anys: el cas de la seva mare, embarassada de la Teresa de vuit mesos ben bons, a qui un funcionari malcarat es nega a fer els papers necessaris per poder parir en un centre hospitalari, perquè li ha parlat en castellà; el cas del nen de tres anys, el germà de la Teresa, a qui la mestra, el primer dia d’escola, bufeteja perquè ha parlat en català a classe; el cas de la noia, la pròpia Teresa, que fins a dotze anys no pren consciència que en català també es pot llegir bona literatura; o el de la mateixa Teresa, que pocs anys més tard s’adona de com es de ridícul escriure als pares en castellà, si sempre hi ha parlat en català; i encara com és d’humiliant que un intel·lectual reconegut del moment, oncle per part del marit i franquista fins a la medul·la això sí, Juan Ramon Masoliver, ja liquidat, si més no aparentment, el règim franquista, encara li retregui que hagi publicat un llibre en català. Tot això i més podreu trobar en aquest testimoniatge viscut i sentit, però també passat pel sedàs de la filosofia, de la sociolingüística, de la literatura..., de la reflexió intel·lectual. Tant de bo que testimonis d’aquesta mena siguin més freqüents, perquè ajuden a fer visibles fets i actituds que sembla que aquí no hagin passat mai.

Títol: La meva llengua, la meva vida
Autora: Teresa Costa-Gramunt
Editorial: Voliana
Lloc i any d’edició: Argentona , 2020
Nombre de pàg.: 137

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!