Educació

La controvertida legitimitat de la justícia en educació

Ara diré un estirabot impopular. Ho sento. Hi vaig: és lògic i, fins i tot, desitjable que els jutges entrin a decidir sobre polítiques educatives. És lògic i desitjable que la immersió lingüística sigui objecte de sentència així com ho serà la LOMLOE. Que potser se n’abusa? Home, doncs també. Seria millor l’acord? Sempre. Però és fals que aquestes siguin qüestions purament pedagògiques, el “què” s’ensenya és una qüestió política, de ciutadania, de país i, en conseqüència, subjecta a la llei i a la supervisió del poder judicial.

Ens molesta que s’imposi un 25% d’hores en castellà? Potser sí. Gairebé segur que sí. A uns perquè voldrien la totalitat en català i a altres perquè voldrien el català reduït a una mostra folklòrica. Que hi hagi uns continguts o unes competències determinades que els alumnes han de dominar és una decisió política. Quines, sí i quines, no.

I és una sort que sigui així! Una decisió política significa que l’educació és un àmbit de ciutadania, una qüestió que involucra tota la societat. La por és que es converteixi en un moment utilitari, únicament per a subministrar mà d’obra dòcil a un sistema neoliberal ferotge. La por és que ens treguin de les mans, de la política, un assumpte tan sensible com l’educació. Mentre discrepem sobre si una hora de més o de menys, si això ho hem d’ensenyar o no cal, sobre si cal tornar al llatí o cal abandonar-lo definitivament, estem debatent sobre què és el que té valor en la nostra societat, a què li donem prou importància com per traspassar-ho a les futures generacions. Discutim-ho. Si és possible, arribem a acords (en aquest país, en què els acords són vistos com a derrotes, és difícil). I si no, si no ens posem d’acord, si els nostres representants no han estat capaços de defensar una llei millor, doncs llavors haurà de dictaminar un jutge sobre els conflictes. I altre cop, alegrem-nos-en. La justícia ens ha de garantir una defensa contra la imposició arbitrària. Sempre preferiré una llei que no acaba de quadrar amb les meves idees, que exposar-me al perill més gran de quedar indefens davant interessos sense control democràtic.

Qui és un jutge per decidir si ha de ser un 25% o un 50 o un 10? Què saben ells? Doncs probablement res. Però tots sabem que la solució judicial és sempre l’última i la menys desitjable. Abans hi ha hagut la conversió de la llengua en bandera política, bandera que onegen uns i altres en sentits contraris, encenent debats que haurien d’estar superats. Després l’interès polític per mantenir la brasa encesa, la divisió, la polarització. A continuació la incapacitat moral per arribar a acords que siguin superiors a la conveniència partidista del moment. Finalment, el consentiment del poble que vota i no castiga la inutilitat dels seus polítics. Després de tot això, sí. Una qüestió que s’hauria de ventilar entre els representants de la ciutadania, acaba en un jutjat entre improperis i paraules gruixudes.

Malgrat tot, fins i tot malgrat els seus defectes, la justícia és l’últim reducte d’una legitimitat democràtica que es va erosionant més de pressa del que ens pugui semblar. Millorable però insubstituïble. La llei sempre per sobre de la proclama, la grisor d’una disposició per sobre de la lluentor dels eslògans i les pancartes. L’acord, abans que el conflicte. Menys èpica i més gestió.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!