Biodiversitat mental

La biodiversitat

A la recentment creada revista Arrels i en una interessant entrevista a Carlo Petrini, el fundador del moviment Slow Food exposa les seves reflexions sobre el món que ens ve al damunt. Naturalment amb tota la filosofia del moviment (ecologisme, productes de proximitat, cooperació...) com a punt de partida, però amb una reflexió final que m’ha colpit molt, despertant les meves neurones anestesiades per la reiteració de missatges ambigus i la manca d’estímuls potents.

Fent l’explicació del moviment Slow Food -aparentment vinculat exclusivament amb el menjar i la gastronomia- Petrini fa un triple salt mortal i acaba equiparant i aplicant a la condició humana tota aquella ecologia que m’ensenyà el gran professor Ramon Margalef.

El raonament és molt simple. Si està més que demostrat que la natura que ens envolta és diversa i està adaptada a cada lloc on rau, no ens hauria de resultar difícil entendre que els humans puguem també ser diversos i adaptats a cada lloc on residim, físicament o espiritual. Que existeixi el que ell defineix com biodiversitat mental.

El corol·lari és immediat. Si tenim clar que cal lluitar per mantenir els ecosistemes naturals (boscos, prats, i fins i tot deserts), perquè no defensem el manteniment dels ecosistemes mentals?. Que tothom pensi el que vulgui i que el seu pensament es mantingui en el conjunt del nostre patrimoni mental.

Què  implica tot això? Doncs que apliquem els principis de l’ecologia, no només a la nostra alimentació. Que en fem una aplicació integral. Fins i tot al  camp de les idees.

D’entrada, això implica acceptar que, de la mateixa manera que en un ecosistema hi ha espècies dominants i altres minoritàries que, malgrat tot, subsisteixen, també en els nostres idearis hi ha idees dominants i idees minoritàries.

Agafem per exemple el concepte de independència. En principi sembla una idea dominant. Qui vol ser esclau o estar sotmès a la voluntat d’un altre? Però segur que tots coneixem gent submisa, adaptable o covarda que prefereix viure a l’ombra d’altres persones. I no per això l’hem de demonitzar. Com tampoc hauríem de demonitzar -això ja no és tan fàcil de justificar- que hi hagi gent dominant que, per una raó o altra, apliqui aquest domini de forma injusta, abusiva o fins i tot irracional. I segur que, a poc que pensem, trobarem en el nostre entorn algun exemple de independència variable. Aquelles persones que exigeixen per ells i practiquen amb ells, una independència que neguen i reprimeixen als altres. Cal posar negre sobre blanc algun exemple? Per tant, negar l’existència d’aquesta biodiversitat mental és negar la realitat.

Altra cosa és -i aquí comença l’especulació de futur- que això es reconegui i es comencin a estudiar formes de mantenir-ho similars a les que proposen moviments com Slow Food. Perquè soc conscient que el que estic dient és que mantinguem vives -o si més no presents- totes les idees. I, per tant, que respectem l’ideari de Vox igual com reclamem que es respecti l’ideari independentista. Perquè sinó, estem aplicant, indirectament, el plantejament de Vox. Si demanem mantenir els ecosistemes dels nostres rius, no és només pels peixos que hi pesquem i les papallones que fotografiem. També ho fem per mantenir els mosquits que ens acaben picant o les rates que assalten els conreus propers. Ells també son part de l’ecosistema i ajuden a crear diversitat.

Però fixeu-vos que a la natura, els ecosistemes ens resulten, majoritàriament, plaents. Què vol dir això? Doncs que la naturalesa no busca la confrontació permanent i gratuïta. Certament, quan hi ha un canvi, reacciona. Fins i tot amb l’energia que ho fa enfront el canvi climàtic que hem provocat nosaltres. Però la seva via es generalment la lenta evolució cap a un millor aprofitament dels recursos. Modificant les especies dominants o, si cal, canviant-les per unes altres.

Aquest hauria de ser el nostre camí cap al futur. La forma de tractar la biodiversitat mental. Analitzar-la i pensar quines opcions ens son més favorables a tots. Insisteixo, a tots. I després, un cop obtinguda la resposta, emprendre, sense pressa però també sense pausa, el camí cap a la nova realitat on les idees ja obsoletes quedin arraconades -no exterminades- i aquelles que ens poden permetre millorar, es generalitzin -no uniformitzin- dins del ideari col·lectiu. Sabent que hi ha opcions ara limitades, que poden ser alternativa i que, per tant, cal mantenir en funcionament. Al cap i a la fi, els humans vàrem ser la solució quan, fruit de la caiguda d’un meteorit a la terra, els dinosaures van deixar de ser aquelles màquines perfectes que foren durant segles els amos del ecosistema. Per sort, en alguns racons, hi havia aquells petits micos que entomaren el repte de prendre el seu relleu.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!