Art

Alexandre de Riquer en un dels Salons Péladan

Imatge de la coberta 'Arte i sociedades secretas', de Pedro Ortega. Eix

Imatge de la coberta 'Arte i sociedades secretas', de Pedro Ortega. Eix

Qui va ser el creador dels Salons de la Rosa i la Creu a París? L’escriptor i crític Joséphin Péladan (1858-1918), un personatge poc convencional i per a molts considerat un excèntric per tal com es presentava vestit amb unes llargues túniques, tal com es veu retratat en la pintura d’Alexandre Séon (1892).

D’un catolicisme extrem i elaborant un pensament que es podria considerar una pansofia, és a dir: una concepció de l’univers que conjuga diverses vies de coneixement de l’humà en què en cap moment no es deixa de contemplar l’espiritual de l’existència, la filosofia de Joséphin Péladan era també la d’un esteta, una mena de sacerdoci de l’ideal que, en el camp de l’art, s’expressa en la bellesa que no és perfecció (res humà no ho pot ser) sinó que és una aproximació a la bellesa a través de l’harmonia que n’és la seva manifestació sublim.

Basti llegir algun fragment del seu llibre La voluptuositat estètica per percebre la visió de l’art segons Péladan: «L’art correspon a una sofisticació noble de l’instint, estetitzar és també purificar». En la seva expansió creativa d’aquest capítol, escriu també Péladan: «He cregut veure en l’emoció estètica un equivalent lluminós i elevat de les emocions passionals». L’art, doncs, i la contemplació de l’art, com a sublimació de les passions, i l’obra mestra seria, segons Péladan: «Déu visible, Déu tangible, Déu aparegut, Déu present». L’art, doncs, vist i viscut com una epifania o una mística.

L’objectiu dels Salons que Péladan va inspirar era que fossin exposicions artístiques anuals al servei de les doctrines de l’Orde de la Rosa Creu, que en una primera instància el pensador va fundar conjuntament amb Papus (pseudònim de Gérard Anaclet Vincent Encausse) i Stanislas de Guaita amb el nom d’Orde Cabalística de la Rosa Creu. Per desavinences amb els fundadors, Péladan se’n va separar per fundar l’Orde de la Rosa+Creu del Temple i del Grial (1893).

Els Salons de la Rosa i la Creu, o Salons Péladan, tal com també se’ls coneix, van sorgir com una alternativa als salons oficials: els Salons del Louvre, i en competició també amb els anomenats «salons dels refusats», creats pels artistes impressionistes que no eren admesos als restrictius Salons del Louvre.

La posada en escena dels Salons de la Rosa i la Creu al Guggenheim de Nova York recreava la seva decoració i embolcallant atmosfera amb l’exhibició d’obres representatives d’aquelles exposicions artístiques que el seu promotor curava fins a l’últim detall, de tal manera que es podria dir que Joséphin Péladan va ser un precursor de la tasca dels comissaris d’exposicions tal com la coneixem avui en dia.

Cal dir que no tots els creadors que van exposar als Salons de la Rosa i la Creu impulsats per Péladan, com per exemple Charles Maurin o Fernand Khnopff, compartien sempre ideologia, ni a vegades tampoc compartien estil. Compartien, això sí, una estètica de caire simbolista caracteritzada per les línies sinuoses, els cossos estilitzats, les formes planes. El símbol és l’element sobre el qual es fonamenta l’estètica del simbolista, ja sigui en l’àmbit de la plàstica o el literari.

El moviment simbolista, que va tenir conreadors tan rellevants com Gustave Moreau, Odilon Redon i Pierre Puvis de Chavannnes, va posar les bases d’aquest art rebel (alguns en dirien també marginal) perquè les seves temàtiques anaven en contra dels estils que triomfaven, o convivien amb més o menys harmonia, en el París de l’últim terç del segle XIX.

L’art simbolista té com a àmbits d’inspiració el món de l’ideal, el simbòlic i l’oníric, que tant poden presentar aspectes positius com negatius com ara la femme fatal, que aquells artistes tant van témer com representar de mil maneres al costat de dames angelicals, idealitzades.

L’art simbolista, que per la seva naturalesa contempla l’àmbit de la metafísica, entrava en col·lisió amb l’art estrictament realista i amb l’art dels impressionistes. Com a moviment contracultural en el seu temps, tot i el seu èxit en algunes capes culturals i intel·lectuals, l’art simbolista, del qual s’ha dit que és l’últim gran art figuratiu del segle XIX, va anar quedant relegat en la historiografia de l’art per una pila d’anys. No es tornarà a veure el simbolisme artístic amb tot el seu esplendor fins a la dècada dels anys vuitanta del segle XX en què es va començar a reivindicar la seva proposta no només estètica sinó filosòfica: en realitat aquell art era una manifestació visual, plàstica, d’un estat de l’esperit, i, artísticament parlant, cal reconèixer en el corrent simbolista un pilar a l’hora d’estudiar el Modernisme, al qual va obrir pas, així com va obrir finestres a l’art surrealista (el conjunt de l’obra d’Odilon Redon n’és un exemple).

Sota les capes d’oblit del moviment simbolista hi havia la celebració dels Salons Péladan, que tanta atenció van merèixer en el públic del seu temps, ni que fos només per la curiositat i l’estranyesa que provocaven, i que sens dubte van influir en l’educació estètica de molts artistes, ja fossin més conservadors o més radicals, preocupats per la dimensió espiritual de l’art, prengués aquest la forma que prengués, ja que aquesta dimensió espiritual de l’art va fer-se present també en la pintura abstracta de Vasily Kandinsky, Frantisek Kupka i Piet Mondrian.

Els artistes simbolistes, tinguessin o no una ideologia o una doctrina concreta que els inspirés, tenien en comú l’atracció per temes al·legòrics, poètics, místics, religiosos i espirituals, així com el gust per plasmar figures de dones evanescents, éssers andrògins, criatures monstruoses i símbols arcans. Entre les influències artístiques de l’art simbolista cal destacar l’esperit contemplatiu del Quattrocento, els imaginaris propis de l’Edat Mitjana i el Renaixement, els mites del món clàssic i les narracions del Vell i Nou Testament, tan riques d’imatgeria simbòlica, així com l’estima per figures espirituals del món oriental, o les llegendàries figures de la matèria de Bretanya: Artús, Ginebra, Merlí, Bibiana.

Aquestes influències estètiques i filosòfiques, que són tan pròximes a les que van inspirar la també frondosa creativitat de la germandat prerafaelita anglesa promoguda per l’escriptor, crític d’art i sociòleg John Ruskin (1819-1900), són visibles en les obres d’Alexandre de Riquer d’aquests anys. Com a exemple visual d’aquestes influències espontànies provinents en aquest cas de l’àmbit francès, en la paret imaginària d’un museu podríem posar una pintura d’Henri Martin, Jove santa (1891) i Evocació, d’Odilon Redon (1893), al costat de pintures com Santa Pastora (1893) o L’anunciació (1893), d’Alexandre de Riquer. En la comparació iconogràfica podríem apreciar com en totes elles s’hi respira el mateix temps intemporal, així com hi alena una semblant vivència del diví expressat en tons aeris i lumínics.

L’any 2020, Pedro Ortega, historiador de l’Art i doctor en Estètica, va publicar un assaig interessant tant per a estudiosos com per a admiradors de l’art simbòlic: Arte y sociedades secretas. Péladan y los Salones de la Rosa+Cruz (Archivos Vola).

A més de donar notícia dels Salons d’art impulsats pel rosacreu Joséphin Péladan, el professor Ortega introdueix al públic curiós no només en la biografia humana i creativa de Péladan, un home que en els últims temps de la seva vida es va dedicar a la recerca del Sant Grial, sinó que també fa llum en l’atmosfera que es vivia al París de l’època, que incloïa «una olla bullint d’esoterisme: espiritisme, màgia, maçoneria, teosofia...».

Cal tenir en compte la diferència que hi ha entre esoterisme com a categoria general i ocultisme com a categoria específica i moderna, és a dir, d’aquest moment històric, i encara cal apreciar, perquè no és tema menor, la distinció entre l’ocultisme i allò ocult que per la seva naturalesa santa no apareix de manera vana als ulls del món profà. D’aquests intangibles en fugirà, és clar, el materialisme i el positivisme ambient que abomina de la metafísica i això explica en part que l’art simbolista hagi estat relegat en la historiografia de l’art durant tant de temps.

És en aquell ambient d’auge d’unes certes religiositats i fraternitats de caire universalista i hermètic que Joséphin Péladan va fundar l’Orde de la Rosa Creu del Temple i del Grial, i va promoure la celebració d’una sèrie d’exposicions anuals de joves artistes, alguns afins als seus credos, però que a la majoria cal situar simplement en l’estètica simbolista. Creadors que no encaixaven ni en l’art realista ni en l’art impressionista buscaven una oportunitat perquè el públic apreciés en les seves obres una forma d’art que vol expressar una idea o un concepte simbòlic o espiritual per mitjà d’unes formes que l’evoquen.

En el seu atractiu estudi, ja que passa per camins poc fressats, treballar en aquests terrenys fronterers incomoda a no pocs acadèmics amb prejudicis, el professor Ortega informa que pocs artistes espanyols van participar en els Salons Péladan. En un dels capítols del llibre esmenta la participació del santanderí Rogelio de Egusquiza (1845-1915) en tres Salons de la Rosa+Creu (en altres llocs es parla de quatre).  Egusquiza, que va conèixer Richard Wagner i alguns dels seus treballs més sobresortints es refereixen a la temàtica literària de les seves òperes grandioses, «no va ser l’únic pintor espanyol que va participar en els salons rosacreu. Tenim notícia del concurs dels catalans Joan Llimona [un home de religiositat conservadora, cal dir], Joan Brull i Alexandre de Riquer, tot i que les seves aportacions no van ser gaire significatives», escriu Pedro Ortega.

Segons aquest professor, tot i que no de manera significativa que li faci escriure més llarg, apuntant més detalls, Alexandre de Riquer va participar, doncs, en algun dels Salons Péladan que van tenir lloc a París entre els anys 1892 i 1897. Fos com fos, el simbolisme era ja una tendència estètica ambient que es corresponia a la sensibilitat artística d’Alexandre de Riquer, que en aquests anys de finals del segle ja s’havia decantat per treballar el món de l’imaginari i reflectir en les seves obres el món de l’espiritual, al mateix temps que havia augmentat la seva preferència per les imatges estilitzades, etèries, gràcils, mercurials.

Estilitzada, etèria, gràcil i mercurial era també la música d’Erik Satie, compositor que va participar activament als Salons de la Rosa i la Creu impulsats per Joséphin Péladan, qui, com Wagner, aspirava a mostrar l’art total sumant diverses disciplines artístiques en els seus Salons. Vista la vinculació de Satie als Salons Péladan no sembla difícil imaginar que en l’exposició Mystical Symbolism: The Salon de la Rose+Croix in París que va tenir lloc al Museu Guggenheim de Nova York l’any 2017, els visitants potser van escoltar com a música de fons peces de Satie dedicades a l’Orde rosacreu fundada per Péladan, com ara Première pensée Rose+Croix (1891), Les fils de les Êtoiles (1892) i Trois Sonneries de la Rose+Croix (1892).

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!