Política

Billar a tres bandes

Carles Puigdemont, acompanyat de Gonzalo Boye, Josep Lluís Alay i el síndic de l'Alguer. ACN / Miquel Codolar

Carles Puigdemont, acompanyat de Gonzalo Boye, Josep Lluís Alay i el síndic de l'Alguer. ACN / Miquel Codolar

Partint de la idea ancestral i certificada que ningú dóna una puntada sense fil, i de la més dubtosa que, qui es posa en política o gestió, sap el que fa, pot resultar força interessant valorar els fets succeïts aquest cap de setmana al voltant del president Carles Puigdemont, el jutge Pablo Llerena i una jutgessa en representació de l’estat italià. En concret, de l’illa de Sardenya.

Pel que sembla, tot va començar amb l’embarcament discret de l’ex-president català i eurodiputat cap a l’illa mediterrània. Suposadament per assistir a uns actes culturals però també amb la idea de veure’s amb els partidaris de la independència sarda.

Sembla que aquest acte aparentment intranscendent va disparar -demostrant que no sols el Google ens controla- l’alarma a nivell europeu. Com quan una persona aliena intenta entrar a casa nostra i és detectat per una càmera de seguretat. De forma pràcticament instantània, les policies europees van rebre la informació i, aneu a saber com i perquè, la policia de l’aeroport italià rebé l’ordre de detenir-lo mentre la judicatura espanyola, curiosament, també rebia la informació i recordava a les institucions europees que hi havia una euro ordre pendent contra aquell eurodiputat.

El resultat és sabut. Carles Puigdemont era, segons el mitjà que donava la noticia, retingut o detingut i entrava a comissaria mentre Catalunya i el seu govern esclataven d’indignació -uns més i altres menys tot s’ha de dir- i anunciaven tota mena d’accions, arribant a demanar alguns el tancament de la taula de diàleg. Una taula de diàleg que Pedro Sánchez s’esforçava en desvincular del problema de Puigdemont, a qui exigia que passés per l’adreçador i es presentés a la justícia espanyola mentre molts intuíem una certa pressió sobre el govern italià per intentar que aquest accedís a l’extradició.

Finalment, però, la jutgessa a qui li havia correspost resoldre la detenció/retenció, feu seva la doctrina fins aleshores seguida per la Unió Europea i decretà que Puigdemont era lliure i podia circular per la Unió Europea. Naturalment, per tota menys Espanya, on l’ordre de detenció contra ell, Ponsatí i Comín segueix virulentament vigent.

Probablement, l’incident concret s’haurà resolt en un parell de dies i dimarts tot serà ja història. Amb uns contents, en veure que la puntada del contrincant no tenia fil, i els altres decebuts en adonar-se que allò que ells creien que era fil, no era més que fum. Però a poc que reflexionem, ens adonarem que les espases continuen desembeinades i els escuts alçats.

Perquè Itàlia segueix demanant al president Puigdemont que passi pel jutjat el dia 4 d’octubre, donant a entendre que Itàlia té algun interès en sortir a les notícies, sobretot ara que sembla que l’era germànica a Europa, personificada per Merkel, podria arribar a la seva fi amb la amenaça electoral dels verds tallant el bacallà a Alemanya i, de retruc, a la Unió Europea.

Perquè Pedro Sánchez segueix essent igual de dèbil que fa una setmana i, per tant, depenent d’ ERC per aprovar els pressupostos, dur endavant la seva fràgil aliança amb Podemos dins del govern i seguir empenyent -a cops de moderació- al PP cap a l’extrema dreta, és a dir, cap als braços de Vox.

Perquè Pere Aragonés segueix necessitant ser soci preferent del govern de Madrid, que li permeti seguir amb la taula negociadora aparentment igualitària mentre Junts es mossega les ungles i les CUP s’ho miren tot fent un cafè. Ambdós, però, amb el neguit que ERC, soleta, sigui capaç de treure el carro del pedregar.

Perquè Junts per Catalunya segueix pensant que els seus 32 diputats -que en tot aquest enrenou es limiten a escalfar múscul i ànims corrent per la banda- tard o d’hora seran decisius malgrat el cop de porta que els hi va donar Aragonés barrant-los el pas a la mesa negociadora.

I clar, que en aquesta tessitura es despengi Puigdemont buscant el protagonisme que suposa una detenció internacional i el joc jurídic que la situació comportarà -amb una nova bufetada cap al sistema legislatiu i judicial espanyol- no és res que pugui agradar als implicats en aquesta partida de billar a tres bandes que veuen com la taula es belluga i, per tant, la desitjada carambola resulta més difícil.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!