Procés

La lliçó del volcà

La columna de fum del volcà en erupció a l'illa de La Palma. ACN

La columna de fum del volcà en erupció a l'illa de La Palma. ACN

Quan estudiava geologia -i desprès, quan vaig ensenyar-la- tot estava molt clar. Hi havia quatre tipus de volcans que els geòlegs agrupaven en funció del seu comportament. Els més antics, naturalment, eren el vulcanià, ja conegut pels antics romans, de lava espessa i erupcions violentes i explosives que envien grans núvols de cendres com els que varen sepultar Pompeia l’any 79 abans de Crist, i l’estrombolià, descobert més tard i personificat en el de l’illa italiana de Stromboli, que tot i ser també explosiu, no arriba a la violència de l’altre.

El desig de l’home de recórrer el globus terraqüi va permetre descobrir dos tipus més. El hawaià, caracteritzat per una lava molt líquida que flueix tranquil·lament i un cràter quasi permanent convertit en un llac de lava que, de tant en tant, sobreïx i que els navegants britànics varen posar en coneixement dels científics.

El peleà, fou descobert més tard, en concret l’any 1902, quan el Mont Pelé de la Martinica francesa, amb la lava molt més espessa i que forma un tap a la sortida del cràter, va créixer formant un obelisc que, finalment, va caure alliberant un núvol ardent que, baixant pel vessant, va esborrar del mapa als 30000 habitants de la ciutat de Saint Pierre.

A partir d’aleshores, tots els estudiants sabien que hi havia quatre tipus de volcans que s’agrupaven a l’entorn dels quatre tipus anteriors, classificats com a més o menys perillosos segons el model d’erupció que tenien o havien tingut. Passant del hawaià, qualificat fins i tot de plàcid, a l’estrombolià, d’ell al vulcanià (vesuvià en record justament de Pompeia i el Vesubi) i finalment al peleà, tingut per l’esca del pecat.

L’erupció del volcà de l’illa canària de La Palma ha trencat alguns d’aquells esquemes. Si més no, per mi. Perquè encara que al principi tots els informatius parlaven d’un volcà estrombolià, amb el temps han començat a titllar-lo de hawaià. Demostrant que aquella divisió taxativa que feia Salustio Alvarado als seus llibres de batxillerat era purament convencional. Com la que ens obliga a separar als humans en blancs i negres o bons i dolents. Com si no hi haguessin mulats o gent oportunista.

Ara, després de mig segle ben complert, els fets em posen davant del nas una realitat que té molt de lògica. Perquè fa anys que sabem que, mentre una ampolla de cava calenta tendeix a escopir violentament el tap i a sobreeixir, una que surti de la nevera permet retirar-lo, si es vol, sense fer soroll i abocar el vi a les copes sense pressa. I encara que les dues ampolles siguin de la mateixa marca i anyada. Per tant, la lògica ens explica que no hi ha ampolles bones i ampolles dolentes. En tot cas hi ha ampolles -o volcans- que estan en millors condicions que altres en un determinat moment. Però que dintre d’un temps, la que estava perfecta pot estar a punt d’explotar mentre l’altra ha recuperat la pau. Que tot plegat, recordant aquella frase, crec que d’Ortega i Gasset, que deia que jo soc jo i les meves circumstàncies, ens diu que tant important com la genètica és l’ambient, és a dir, l’ambient en què aquesta es manifesta i que en condiciona la manera de fer-ho.

I em sembla que aquesta és una gran reflexió a fer sobre la situació actual de la relació entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol, entre el sud i el nord d’Europa, entre el primer i el tercer món.....

Portem massa anys classificant a la gent en un o altre grup segons ens sembla. Com els llibres de ciències amb els volcans. Ja seria hora de reconèixer que nosaltres també depenem de les circumstàncies, l’ambient o el comportament (nostre i dels altres). Però que, vist que aquests factors externs canvien, nosaltres també ho fem. I que, per tant, aferrar-se a situacions, encerts o errors del passat no té massa sentit, puig que el que és bo quan fa sol, pot ser un inconvenient el dia que plou.

Ens cal flexibilitat -no interessada, naturalment- en el camp de les idees i comportaments si volem progressar. No podem seguir negant l’evolució. També en aquest camp. A més, tenim un avantatge sobre els volcans que ens han demostrat que el món és, per davant de tot, canvi. Ells només tenen la física i la química per poder avançar. Nosaltres, tenim, diuen, la lògica. No hem d’esperar si el vent ens desvia la colada de lava cap un lloc o altre com ells. Podem actuar a l’avançada. Però per fer-ho, potser faríem bé en pensar que nosaltres, mentrestant, també canviem. I que el que avui veiem blanc, demà pot ser rosa o verd. I que la trinxera on ens fem forts, podem tenir-la dins de quatre dies al davant nostre. Algú ha pensat que algun dia, els pàries del tercer món poden decidir que s’ha acabat el bròquil i que, a partir d’aleshores, sigui la nostra insensible i prepotent Europa la que pidoli un lloc de feina a les seves fàbriques?

El volcà de La Palma no fa sinó buscar el millor per la seva situació de tensió en cada moment. Com hauríem de fer nosaltres.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!