Les regles del joc

Per posar només un exemple, la situació que ha generat el govern sortint de Pedro Sánchez avançant-ne la data prevista per la pròpia llei electoral per veure d’agafar als contrincants en fora de joc i obtenir així un cert avantatge de cara a les urnes, demostra clarament com una normativa de l’any 1978, la constitució, i una segona del 1985, la llei electoral, fetes sota pressió, no son tan imparcials com caldria i poden donar avantatge a aquell que ha d’aplicar-les, fent així realitat aquella dita castellana de la brasa i la sardina. Un fet que potser podia tenir una explicació -que no una justificació- en la necessitat inicial de passar plana a la dictadura franquista des de la imparcialitat. Objectiu fallit aleshores que a dia d’avui tampoc sembla massa ben assolit vista la irrupció i consolidació de VOX en el panorama polític espanyol. I que hauria estat reconegut explícitament el 29-I-2011 en la primera reforma de la llei electoral que, per tant, podria repetir-se tants cops com s’estimés necessari fins arribar a un nivell acceptable.

Perquè, permeteu-me un símil, un punt irreverent, entre les nostres eleccions i una partida al joc del parxís. Creieu que, quan hi juguen només 3 persones, es manté la necessària equitat entre els participants? Perquè un d’ells té mig recorregut per fer avançar les seves fitxes sense trobar-se inicialment amb el perill dels contrincants, mentre els altres dos s’han de conformar amb un quart d’aquest mateix recorregut lliure de perill. De la mateixa manera que el PSOE, sabedor a l’avançada de les intencions del seu líder, va tenir uns dies de coll per intentar aconseguir algun avantatge respecte dels seus competidors. Els externs i, pel que sembla, també els interns.

Permeteu-me una segona incursió en el símil del parxís. Un altre símil. De la mateixa manera que el cinquè participant d’una partida de parxís, per poder jugar, ha de fer parella amb algun dels altres jugadors, el nostre sistema electoral, fruit de la combinació de l’estat autonòmic i la llei de Hondt, requereix que els partits autonòmics amb aspiracions de govern facin coalicions entre ells amb l’esperança de trencar el bipartidisme que, agradi o no, prima el sistema d’eleccions generals vigent a l’hora de repartir els escons. I condemna als que no ho fan a un paper més o menys marginal -que no vol dir que no pugui ser decisiu- al parlament i al senat de l’estat.

Curiosament, les dues situacions que us he plantejat del parxís, es podrien resoldre amb un canvi en les regles de joc, i més concretament en el del tauler de joc. Un tauler triangular amb tres jugadors en el primer cas i un pentagonal amb cinc -o els que calguessin- jugadors, en el segon. Amb l’inconvenient d’haver de tenir a casa una bateria de taulers per poder atendre tots els casos possibles.

En el camp de la política, per contra, la cosa no resulta tan fàcil. D’entrada, perquè la realitat del taulell obliga a compartir nivells d’actuació. Global i únic en el cas de l’àmbit nacional, parcial i més o menys limitat en el autonòmic, i esmicolat i reduït en l’àmbit local. I amb el problema afegit de la coexistència i convivència dels tres nivells sense garantir que siguin ordenades i respectuoses.

La prova d’aquesta dificultat està en les dues tendències que es manifesten en les realitats mundials per intentar resoldre-ho. La que busca simplificar el resultat dels processos electorals recorrent a la segona volta que concentri tot el poder en una opció, convertint el parxís de l’exemple en una partida d’escacs, i la que busca mantenir la diversitat en el seu grau màxim, convertint el parxís de l’exemple en una partida de ruleta, que inclou un “croupier” que, ai las!, malda per estar per damunt del bé i el mal. Per dirigir el joc més enllà de les eleccions.