Gesticulacions

Dijous 30 de maig era la data fixada.

Després d’un parell de mesos vagarejant -vagareig induït pel PP- pel Senat la llei d’amnistia tornava la Congrés. La llei va rebre un no del senat, després d’haver muntat tot un seguit de parafernàlia per intentar retardar al màxim el seu retorn al Congrés.

Però no era possible, tot i haver modificat el reglament en interès d’aturar l’amnistia, tampoc es podia fer res més per evitar aprovar-la. Ja era conegut  allò de “el que pueda hacer que haga” de l’Aznar i es va convertir al senat en dos mesos, quan habitualment abans de la reforma exprés, era de deu dies, sabent això sí que la llei s’aprovaria finalment.

Així doncs el dia 30 era l’assenyalat.

Consigna de que els diputats socialistes fossin a Madrid la vigília per dormir allà. Anava de pocs vots i per tant calia complir i a les 9 tothom assegut al seu escó. I la consigna clara votar sí, malgrat estic convençut que alguns votaven amb recança.

Uns sessió bronca, carregada d’intents de paralitzar-la, els diputats “jabalis” de VOX i el PP a punt per anar creant el soroll necessari per intentar boicotejar o si més no desestabilitzar la sessió amb voluntat de que es suspengués. Un discurs apocalíptic de Feijóo i una resposta, que els mitjans han qualificat de perfil baix, per part del PSOE. No surt Sánchez a la tribuna sinó un diputat desconegut, com tants altres, Artemi Rallo que fa un discurs de l’escola d’Oscar Puente, dur ,sense concessions ni floritures i barrejant arguments i atacs a l’ultradreta. La bronca augmenta però finalment es vota: 177 a favor, fallant un vot (una diputada de Podem no era a la sala).... però s’assoleix la majoria necessària.

A partir de l’aprovació de la llei han començat òbviament les mostres d’alegria per part dels diputats i convidats independentistes i les declaracions algunes d’elles jo crec que carregades d’un deix de supèrbia, i a l’altra banda un autèntic terrabastall, gairebé s’invoca una destrucció de la pàtria i naturalment els crits de traïdors és el mínim que s’escolta en mig del guirigall...

I just això ja es comença a criticar el govern perquè encara no s’ha publicat la llei -la mitjana habitual de temps per publicar les lleis és de 10 dies- i suposem que el govern no li vol donar més transcendència i l’equipara en el seu relat amb les altres lleis.

I no, no, no és com una altra llei ja que pot  comportar un punt de desbloqueig de la situació a Catalunya. Fins quan?

Però vaja tampoc crec que hi hagi cap urgència després del temps passat. Però es tracta de gesticular per carregar contra el govern.

I es reprodueix un cop més allò que digué Napoleó, que per cert va tenir  triomfs espectaculars i derrotes irreparables: "La victòria té cent pares; la derrota és òrfena”.

I noi han sortit pares de sota els pedres, des del sector independentista s’han afanyat  atribuir-se la llei, uns i altres, que si l’exili ha portat l’amnistia, que nosaltres vam ser primers, que els altres van pujar al carro, que hem ajupit a l’estat, que si..., que si....Fins i tot competició per saber qui va ser el primer en pronunciar la paraula.

Hi ha amnistia. I crec sincerament, perquè els xifres són les que són, com ja es va afirmar clarament: fer la necessitat virtut. I això fa que la mateixa amnistia esdevingui un tràmit per acontentar a uns grups per fornir una majoria sense masses componendes ni èpiques ni ètiques. Però és igual, ara ja la tenim i ens alegrem de que sigui així. Dia històric, sens dubte, però un cop més el dia històric ha passat amb indiferència per la gran majoria de la ciutadania de Catalunya. Ni una manifestació publica col·lectiva d’alegria i alleujament. Només els afectats directament -i els seus adlàters- i per tant també els que rebran les seves positives conseqüències. Una majoria segurament ho veu com un acord entre els que necessiten govern i els collem amb l’amnistia Això que deia Aragonès de la victòria del país em sembla exagerat, hi ha una part del país, i no petita, que això de l’amnistia ho troba el tancament d’una etapa que va començar amb els incompliment dels compromisos de la mateixa generalitat i del seu president i després d’una repressió brutal innecessària, injustificada i exagerada, d’una actuació judicial que feia i fa vergonya. Tot plegat no podria tenir cap més final, per mor de les matemàtiques electorals, d’un procés d’oblit i perdó. La victòria doncs se la disputen molts i s’apunten al carro uns i altres... En canvi la derrota no se l’apunta ningú, més aviat es passen les culpes entre PP i Vox, i un PSOE que aplaudeix i s’ho mira a una certa distància, se l’ha jugada i molt i sembla que no li ha anat malament. Això sí amb desgast i amb alguna contestació interna que tampoc cal magnificar i que a més és perfectament legítima.

El temor però de molta gent -potser del país- és que això no serveixi per res i tot segueixi encastellat com fins ara. La primera prova la veurem quan es vegi  si hi ha capacitat de fer una Mesa del Parlament d’acord amb la representació popular o bé s’opta per opcions més esbiaixades, tot i que tot està l’aire per una decisió del Constitucional que serà sens dubte polèmica (1).

Després seguirà el llarg procés de la justícia que haurà d’aplicar la llei i tal com està el panorama el “partit” judicial voldrà empantanegar les coses, Una vegada entri en vigor, els jutges podran aplicar-la, rebutjar-la de pla en entendre que no encaixa en els seus casos o plantejar qüestions prejudicials. I en aquest sentit des del mateix CGPJ es reparteixen via “mails” fulletons amb les instruccions per no aplicar-la. Inaudit però cert. Tot un exercici de la que diuen neutralitat i equilibri de la justícia. I una mer...!

I encara el tema es pot complicar més i si hi ha bloqueig i anem a eleccions. No seria descartable però ben segur que si això és així jo recomanaria  (modestament i sense cap esperança que m’escolti) al President Sánchez que convoques eleccions a Corts el mateix dia que les catalanes. Mesurar forces i que si no les guanya que gestionin l’amnistia els altres que ja els toca mullar-se.

Paciència que això va per llarg.

(1) És més que recomanable la lectura de l’article: La delegación del voto de diputados ausentes. De Xavier Arbós al diari El Periódico. Del 06.06