Viure els colors

En aquesta societat descafeïnada que ens acull cada dia aquest vincle va perdent la seva força. La gent presumptament pertany a un grup per algun motiu superficial, però en el seu interior no hi ha aquest arrelament que tradicionalment ha servit de motor per tirar molts projectes endavant i fer realitat molts somnis col·lectius.

Aquests mesos s’ha parlat molt del poble jueu. Una comunitat important que durant molts segles ha estat perseguida, exterminada i víctima d’alguns de les pitjors atrocitats humanes. Ara mateix està rodejada d’enemics en mig d’un enclavament privilegiat on elements bàsics com l’aigua potable són claus pel seu present i futur.

Aquest col·lectiu escampat pel tot el món està ubicat principalment a l’Estat d’Israel i els Estats Units amb presència important també a França, Canada  Regne Unit. La força que els ha mantingut vius durant aquests segles d’existència és la seva identitat i unitat. Si no haguessin tingut aquest vincle avui en dia els jueus seria un poble desaparegut i difuminant pel món, però ara mateix és un dels principals poders mundials tot i les seves petites dimensions que es poden comparar amb Catalunya.

També es poden teixir forts vincles esportius. Un cas que tenim a casa nostra actualment és el RCD Espanyol que com a curiositat resulta que en el que portem lliga aquesta temporada per anar a veure un partit a l’estadi de Cornellà el Prat han estat capaços d’emplenar dos autobusos del Baix Penedès. Una gesta que només sembla que sigui capaç de realitzar el Barça, però fa quatre dies quan aquest estava a segona divisió ningú s’hagués imaginat un impuls com el que està tenint avui en dia. La majoria de catalans de tota la vida sembla que hagin de ser del Barça, però tot i que hi ha gent de conviccions profundes pels colors blau granes molts aficionats no ho viuen amb la intensitat d’altres clubs més modestos.

En política hi ha partits polítics (especialment de dretes)  que són quatre gats i el caporal, però quan fan algun acte públic hi van tots, els d’aquí i els vinguts de més enllà perquè hi ha un vincle una identificació que en partits presumptament amb més poder de convocatòria no existeix.

En els pobles petits hi ha persones que creuen en el seu municipi i són autèntics ambaixadors allà on vagin de les qualitats i algun defecte de la seva localitat. Això no acostuma a passar en poblacions grans on aquest esperit apareix força diluït. Aquestes amants de la seva identitat són els que tiren del carro per fer coses al municipi. La majoria de vegades d’una forma altruista, però són els que estan davant. No ho fan per diners ni per poder indirectament o directament, sinó perquè estimen allò que creuen i viceversa. Aquesta és la gràcia de la força d’un col·lectiu quan això no passa hi manca aquesta flama que manté l’esperit encès per tirar endavant i seguir amb empenta.

Aquest fenomen passa d’una manera molt clara a les entitats on trobem gent que ho dona tot i altres que paguen la quota de soci i poca cosa més.

Els Pastorets del Vendrell en els seus temps gloriosos era d’aquests col·lectius que arreplegava molta gent amb il·lusió per fer realitat petits somnis, però amb el temps s’ha diluït aquest esperit en la secció més adulta, però per altra banda ara ha estat capaç de captar un grup de joves que viuen aquesta màgia col·lectiva en els seus projectes.

El dia del Pilar a la plaça Vella del Vendrell vaig veure aquest sentiment com es notava molt en algunes colles on els castellers sentien un identitat de grup i altres on es podia veure aquesta força de grup. Per assolir grans fites a part de la part tècnica hi ha una part molt important pel que fa al sentiment d’identitat. Estem acostumats a sumar pel nombre de camises, però també s’ha de valorar la força del col·lectiu. No és un tema només d’anar sumant unitats sinó que s’han de saber unir sensibilitats per aconseguir fites col·lectives. En aquesta dada els números sobren i ens falta actitud grupal. Aquest és un tema clau i molts cops es passa per alt.