Fer dissabte

Curiosament, l’expressió “fer dissabte” segueix mantenint-se més o menys viva entre nosaltres, els catalans. Per contra, a les Espanyes, tot i haver estat una expressió força usada, actualment i segons els experts, només La Mancha manté una certa vigència del concepte de “hacer sábado” amb el significat que tots coneixem, i que engloba la neteja que es fa aquell dia. Amb una intensitat major del que suposa la neteja diària i sense suposar intervenir en la roba i coses guardades als armaris.

Pels curiosos, cal recordar que l’expressió -i la pràctica- suposaven que aquell dia es feia una neteja més a fons que, a més, tenia un valor exemplificant. Perquè era -i a molts llocs és- una neteja més enèrgica que suposa mantenir portes i finestres de la casa obertes i, per tant, a la vista dels veïns. I tot perquè, quan es va crear l’expressió, allà per l’edat mitjana i principis de la moderna, convivíem a casa nostra amb els jueus i els sarraïns més o menys occidentalitzats. I com que els jueus no podien treballar el dissabte per manament bíblic, i els musulmans no era lògic que ho fessin ja que el seu dia festiu és el divendres (qui fa festa la vigília de treballar fort?), els cristians varen promoure que la neteja es visualitzés obrint portes i finestres per poder palesar qui era cristià i qui no ho era. En una situació en la qual, cada dos per tres, aquelles dues ètnies eren acusades d’anar contra la col·lectivitat.

Curiosament, aquell comportament que dividia i divideix els dies en laborables i festius respecte les nostres obligacions laborals i contractuals, tenia doncs una continuació en les tasques domèstiques que dividien en quotidianes i setmanals. Exemplificades en el rentat diari dels plats i gots enfront la bugada que canviava la roba personal i col·lectiva un cop a la setmana, generalment el dissabte, per aprofitar la higiene personal, també sotmesa a aquest ritme binari.

Queda encara un tercer ritme. L’estacional. Fruit del canvi d’estació, hi ha quatre moments en els que les cases fan (o feien) el que fou batejat com “canvi d’armari”. Era el moment que, a la feina habitual d’alternar intensitats de neteja entre els dies feiners i els festius o “prefestius” s’hi afegia un ritual trimestral de retirar a l’armari la roba del trimestre que deixàvem enrere, i posar en circulació i als penjadors de l’armari la de la propera estació.

Lamentablement, aquests tres ritmes de renovació de la nostra cultura quotidiana que tant bé ens van pel nostre tarannà diari, setmanal o anual, no han servit d’exemple per la nostra cultura política. Però si entenem que la política, com totes les nostres activitats socials i repetitives, necessita unes rutines que en garanteixin l’eficàcia, potser començarem a veure les bondats de fer dissabte de tant en tant o de canviar l’armari quan un cicle s’esgoti. Com quan el jersei de mudar, fruit del pas dels anys, passa al calaix de la roba de jardiner o de “manetes”.

Podem estar més o menys d’acord amb el ritme “quotidià” de l’activitat dels nostres polítics, però estic segur que, si no ens fem trampes al solitari, molts de nosaltres pensem que, de tant en tant, convindria “fer dissabte”. I no solament canviant les cares que ens expliquen les suposades novetats que, reunits o no, aproven. Si les escombres i draps amb els que mantenim neta la casa es desgasten i cal reemplaçar-los, perquè no fer-ho amb els decrets i lleis que ens serveixen per fer funcional el nostre sistema polític? Després, un cop aquest nivell bàsic de funcionament esdevingui eficaç amb els canvis que hi introduïm, podrem atacar el canvi d’armari, els grans canvis que ara no parem d’esmentar però sense que la suposada aplicació de la nova política sembli afectar i dur cap a millor el nostre funcionament quotidià. Potser abans de crear l’Europa Unida hauria convingut consensuar les discrepàncies que ara afloren cada dos per tres, obligant a reunions maratonianes que no semblen massa productives. O no tenim l’exemple de com el fer dissabte de tant en tant, facilita la feina quan ens toca canviar l’armari?