Les xifres canten

Hi ha coses que ja sabem, que les donem per descomptades, però quan ho veus reflectit en xifres veus, masses vegades, la magnitud del desastre.

Sempre hem sabut, i el 99% de nosaltres ho hem pogut constatar, els nostres sous poc o res tenen a veure amb el que cobren els alts directius de les empreses, no parlem ja de determinats esportistes d’elit, que ben segur amb el que guanyen per fitxar per algun equip cobren més del que nosaltres guanyarem al llarg de la vida laboral. És així i sembla que està consentit i acceptat.

Però el que és del tot inconcebible és que amb els anys la bretxa salarial no s’hagi anat ajustant una mica. No, al contrari, ha crescut la diferència salarial entre directius i treballadors.

Un informe de l'escola de negocis EADA posa xifres a aquesta diferència. Cert és que els sous s’han apujat a nivell general a Catalunya, però no ho han fet de manera igualitària, les xifres que ofereix l’estudi són clares. Mentre un empleat va cobrar l'any passat un 2,6% més, que vindria a ser una pujada que correspon a l’IPC pelat, mentre els càrrecs intermedis la pujada va ser del 4% i la dels directius va arribar fins als 5,3%, o sia, el doble que la dels treballadors.

I encara un matís important, els mateixos autors de l’informe consideren que aquestes millores retributives es deuen, en part, a la pujada del salari mínim interprofessional, per tant una pujada fonamentada en una acció governamental i no en un procés negociat entre treballadors i empresaris. Però, en tot cas, estan lluny de reflectir el creixement de l'economia dels últims anys.

No paren de dir-nos que les xifres macroeconòmiques pugen, que estan molt millor que a la resta d’Europa, deu ser així, però aquesta millora de l’economia no arriba a la gent del carrer, a aquells que cobren una nòmina i malden per poder arribar a final de mes. Com tantes vegades, la riquesa mal distribuïda i distribució esbiaixada dels beneficis que sembla que només són per uns quants.

Aquesta desigualtat entre salaris també va pels diversos sectors, així, mentre la banca i la gran indústria els sous dels directius s’han apujat força per sobre l’IPC, els dels treballadors s’han mantingut en la línia de pujades per sota o igual que l’IPC, l’acumulació d’anys d’inflació fa que encara els sous baixos vagin perdent cada cop més poder adquisitiu.

Però si hi ha una xifra de l’estudi que crida l’atenció encara més és la que es troba a les empreses que cotitzen a l’IBEX. Els alts executius de l’Ibex-35 cobren 123 vegades el sou mitjà dels seus empleats. Fa mal als ulls veure-ho negre sobre blanc, però encara fa més mal a les butxaques de la majoria. Les estadístiques indiquen que a mitjans i en la recta final del segle passat aquesta diferència es situava entre 20 o 30 vegades més, ara s’ha disparat, la distància s'ha multiplicat de manera exponencial. Hi ha algun directiu que ha cobrat 32,6 milions d’euros a l’any, el que representa que cobra 628 vegades més que els seus treballadors. Ole tu!!

Es justifiquen moltes vegades aquestes diferències amb la necessitat de buscar el millor talent i aquest cal pagar-lo per damunt de les altres empreses del sector si es vol seguir essent competitiu.

És evident que la diferència salarial sobretot en les grans empreses –els autònoms ja tenen prou problemes per subsistir– ha existit sempre i sempre existirà en funció de múltiples variables, però aquestes diferències no poden esdevenir un esvoranc que no es podrà tancar mai, o senzillament no es podrà acostar, tancar una mica de cap manera.

La bretxa salarial entre directius i treballadors manifesta de manera clara la desigualtat econòmica en el món modern. Contrasta amb l'augment dels beneficis empresarials i de la productivitat, els sous de la majoria de treballadors han crescut a un ritme molt més lent o s'han estancat a causa de la pèrdua de poder de negociació col·lectiva i de les estructures vinculades al mercat. Aquesta bretxa contribueix directament a la concentració de la riquesa en un percentatge molt reduït de la població, augmentant la polarització econòmica. L’1% més ric del món controla aproximadament entre el 45% i el 47% de la riquesa total del planeta. A més, aquest sector està accelerant els últims anys l’acumulació de capital de manera vertiginosa, capturant el 95% de la riquesa que es crea al planeta.

No es tracta de reduir els sous més alts (una mica potser sí, eh), sinó que la resta de salaris estiguin d’acord amb la cobertura de les necessitats bàsiques d’avui i una mica més. La balança cal equilibrar-la una mica més i potser també seria convenient un repartiment dels beneficis una mica més just, una mica per començar per anar assolint més cotes d’igualtat i anar tancant les diferències abusives que veiem.

Ja ho sabíem, però ho ratifiquen les xifres fetes públiques. Bon moment, doncs, davant l’evidència incontestable, per començar a canviar.

PS I parlant de bretxes salarials, és obligat parlar també del cas de les dones.

És molt més ampli i cridaner. Discriminació salarial per raó de gènere, encara més condemnable.