Això s’arregla amb educació

er a tots i cadascun dels mals del món, des dels més grans fins a les molèsties més esquifides, algú troba la solució en l’educació. Un cop receptada la medicina, ningú la discuteix, ben al contrari, sempre genera aplaudiments generalitzats. Si el planeta s’escalfa, eduquem els nens i nenes en la sostenibilitat; si ens preocupa la violència que respira el nostre món, eduquem per la pau; si milers de persones paguen amb la vida el seu intent de sortir de l’infern, eduquem en la solidaritat i l’acollida, en el respecte a la diferència. És un remei ben galdós. Els mals d’aquesta generació els deixem estar que vagin campant; ara bé, la propera fornada de joves la prepararem de conya per als problemes actuals. Una forma de procrastinació social, o sigui, una manera de diferir cap al futur de forma malaltissa les nostres obligacions. Digueu-me quins valors ensenyem a l’escola i us diré quins vicis patim com a societat.

Ara que està de moda parlar de si l’escola adoctrina o no, crec que convé aturar-se i pensar-hi. Potser cal reconèixer que l’adoctrinament és l’objectiu fonamental de l’educació escolar. Generacions de joves han d’emmotllar-se al que s’espera d’ells, a les creences dels seus pares, als tòpics que admetem sense crítica, a les hipocresies que els permetran viure en la societat benestant. No seria negatiu si la societat que els espera fos realment més acollidora, més benigna o, en tot cas, més autèntica. Si som monjos laics defensors del planeta a l’estil de cavallers jedi que vetllen per l’ordre a l’univers, llavors l’educació edulcorada que oferim als joves serà autèntica, veraç, tindrà nervi per a la seva transmissió. Si fóssim genocides indiferents, paràsits planetaris que mataríem qualsevol forma de vida que ens incomodés i eduquéssim els nostres fillets en aquesta cultura de la depredació i la rapinya, també ens aniria força bé. El que resulta estúpid és una societat que viu pels beneficis econòmics a qualsevol preu mentre educa en valors celestials i al mateix temps, en una cabriola de l’estupidesa humana, es pregunta si no estarà adoctrinant els nens, per negar-ho categòricament. Va home, va! Mirem-nos al mirall!

Segurament, el nostre defecte més gran com a civilització és el de la irresponsabilitat absoluta. Tots els problemes els atribuïm a la generació anterior per endossar-los a la següent. Els pares van cremar massa carbó i petroli –estúpids ignorants!- eduquem els nostres fills per a que ho solucionin. El colonialisme és l’arrel dels problemes a l’Àfrica, nosaltres voldríem solucionar-ho, els ciutadans del futur, que ara seuen en una aula, ho hauran d’arreglar. Ens agafa un atac d’estupidesa global i una paràlisi col·lectiva quan veiem com crida el món; escarxofats als nostres sofàs només se’ns acut que l’escola és la solució.

-Nena! Porta’m una cervesa!

-Nen, ves a mirar què passa amb l’Antàrtida abans no es fongui!

No es pot educar amb un comandament a distància. Si volem que els nens i nenes siguin curosos amb l’entorn ens han de veure ajupits recollint la brossa; si volem que siguin treballadors, ens han de veure suant; si volem que siguin crítics, ens han de sentir raonar. Si ens veuen hipòcrites, ja podem cantar missa!