Tornem a la taula

Finalment, sembla que els nostres polítics estan demostrant una mica de seny. Catalunya segueix mobilitzada (que duri) mentre els politics segueixen a la presó o a l’exili (que no duri), però ens expliquen que ja hi ha gent dels dos bàndols que seu a la taula. I per tant, s’obre una via a l’esperança de trobar un camí raonable d’encontre dins de la discrepància.

Sense ànim de posar aigua al vi, permeteu-me quatre reflexions ben simples:

Primera – Cal anar a la taula amb idees clares i plantejaments sincers. No es pot seguir fent les coses perquè altres ens recolzin o no ens renyin. No hem de seure a la taula perquè els nostres rivals no ens puguin titllar d’intransigents. Per quedar bé. De la mateixa manera que ells no poden seure-hi per poder donar gat per llebre i poder penjar-se la medalla de demòcrates. Per aparentar allò que no son. Si les dues parts van a les trobades amb voluntat de guanyar, d’imposar el seu criteri, potser no val la pena que perdem el temps. Que tothom es tregui la màscara i que sigui el que deu vulgui. No ens feu perdre el temps i, el que és encara més grau, la fe en un futur millor.

Segona – Anar a la taula únicament per parlar, per fer sentir la pròpia veu a l’altre, no du enlloc. Per poder avançar cap a una solució, s’ha de parlar. Però també s’ha d’escoltar. Perquè la raó, per pura lògica, no es concentra tota a un únic costat de la taula. I si parlar vol dir esforçar-se en trobar arguments que defensin la nostra postura, escoltar també vol dir esforçar-se en trobar arguments que ens facin entendre l’altre o donar-li una rèplica que ell pugui escoltar i entendre.

Tercera – Parlar i escoltar només serà efectiu si els dos costats de la taula ho practiquen. Per poder recollir propostes i afinar acords, cal que les dues parts s’explicitin mútuament les exigències i les concessions que duen al pap. I que parlin i escoltin més enllà dels plantejaments inicials. Sense enrocar-se en la mera repetició de consignes i esquemes. Cal defugir les partides de frontó per poder fer partits de tenis.

Quarta – Anar a la taula sense tenir capacitat per executar els possibles acords, tampoc du enlloc. Simplement perquè quan el bàndol sense poder passi comptes amb qui el mana o dirigeix, tota la feina feta corre el perill d’anar-se’n riu avall cap el no res.

Ara us deixo que penseu en la situació que viu Catalunya. Que hi apliqueu, si us semblen encertats, aquests quatre principis que he apuntat.

Creieu que, a banda i banda, es va a aquesta hipotètica taula amb idees clares i plantejaments sincers? Per mi, només cal avançar una mica i respondre a la segona qüestió. Els bàndols enfrontats escolten? I fins i tot m’atreveixo a preguntar-me si a cada costat de la taula s’escolten entre ells. Molt em temo que el tuf electoral que la situació desprèn els porti al recel i a la malfiança mútua que enverina les expectatives d’acord. I en aquesta situació, ningú gosa desviar-se del guió previ, del discurs oficial, ni un mil·límetre.  Poc avançarem.

Però em permeto demanar-vos per acabar, que aneu al darrer principi. Qui negocia? Els respectius governs, no? Però, si els principis democràtics no fallen, aquests governs tenen per damunt d’ells uns Parlaments amb capacitat per denegar els acords que s’assoleixin, i una judicatura amb capacitat per frenar la seva aplicació si va en contra de la legalitat que, curiosament, els Parlaments dicten però ells tenen la capacitat suprema d’interpretar. Per tant, podríem arribar a la conclusió que tot el que es pugui aconseguir per aquesta via pot no ser més que un brindis al sol.

Remato amb una petita “boutade” al fil de l’aniversari de la “Constitución Española” que tants mals de cap ens dona. Quan Adolfo Suárez va demanar el vot als espanyols a les eleccions de 1977 els hi va dir: “Puedo prometer, y prometo, intentar elaborar una Constitución en colaboración con todos los grupos representados en las Cortes, cualquiera que sea su número de escaños.” Avui, el verb intentar ja no es conjuga. Si més no en veu alta. No fos cas que et titllessin de dèbil o poc assertiu. Avui preferim donar-li la culpa al contrari. Tots.