Política

Un dilema important

Francesc Murgadas 05-07-2020 14:21 Lectures 598

Els resultats de les darreres eleccions municipals franceses han escampat per Europa una ombra de preocupació. És massa simple encolomar a la crisi del coronavirus la responsabilitat d’un 59% d’abstenció. Màxim quan aquesta dada apareix en un dels països on es va originar bona part del nostre actual sistema polític democràtic. Cert que un altre d’aquests països bressol de la llibertat, els EEUU, tampoc passa per un moment d’especial “lluentor democràtica” amb les sortides de to d’un Trump que sembla, sortosament,  entrar en hores baixes de cara a la seva possible reelecció, però, insisteixo, és massa fàcil culpar de tot al coronavirus.

El dilema- operacional però dilema- rau en si el fet d’anar a votar té més de deure que de dret o viceversa. Per dir-ho en llenguatge planer, en si ha de ser o no obligatori anar a votar quan ens convoquen. Perquè immersos en el debat de la participació pública en les decisions del govern, cada dia son més les que es prenen sense suport explícit de la majoria de la població. Només cal acumular percentatges. Si del 100% vota un 70% i, d’aquest 70%, només un 60% recolza als governants, és clar que els que manen ho fan amb el suport explícit del 42% de la gent que té opció a votar, és a dir, d’una minoria.

Segurament, molts lectors al·legaran, des d’una certa ignorància, que aquestes son les regles de la democràcia. Però jo els haig de dir que una altra realitat és possible i està entre nosaltres. La de l’obligació d’anar a votar. De la mateixa manera que els ciutadans de ple dret tenim l’obligació de fer la declaració de renda o respectar els drets humans. I l’estat té la potestat d’obligar-los a fer-ho ni que sigui per una via més o menys coactiva. De fet, 27 països d’arreu del món tenen aquesta obligació de vot afegida als seus procediments electorals. Cert que no son la majoria, però demostren que la situació és possible. Cert que no tots son règims democràtics, però això no exclou la possible bondat del sistema. Que Corea del Nord, amb llistes electorals úniques, obligui a tots els seus ciutadans a passar per les urnes i castigui als que no ho fan, no invalida que Bèlgica fos el primer país en implantar-ho, allà pels finals del segle XIX, seguit el 1914 per Argentina i el 1924 per Austràlia. Cert que en alguns, com Suïssa, la mesura només funciona en alguns cantons, però funciona. I els seus ciutadans poden presumir d’una democràcia plena on ningú amaga el cap sota l’ala. Fins i tot França, ara exemple d’aquest dilema, té una part del seu ordenament democràtic on aquesta possibilitat és norma. Allà, quan cal elegir els membres del Senat -la cambra territorial- es fa un sufragi indirecte en el qual, tots els càrrecs electes (consellers locals, diputats, delegats regionals, etc...), fruit de la seva responsabilitat política i representació dels ciutadans, tenen l’obligació de votar per la constitució d’aquell òrgan. D’aquí la meva reflexió sobre la conveniència o no d’estendre aquesta obligatorietat a tots els ciutadans per poder avalar els llocs de poder amb el percentatge real del que pensen els ciutadans.

Si no ho fem així -i no dic que calgui fer-ho a la manera francesa- ens trobem davant unes xifres enganyoses, que igual poden estar desinflades per la decepció actual o la por dels alemanys que fa anys varen empènyer Hitler al poder, que inflades per consignes demagògiques de líders poc escrupolosos, coaccions de tirans que ostenten el poder o pura i dura manipulació dels resultats electorals. Exemples no en manquen.

Europa ha estat des de sempre un dels bastions on s’ha lluitat per la millora i consolidació de la democràcia. El fet que, avui en dia i si les informacions no em fallen, només Bèlgica, Bulgària, Grècia, Liechtenstein i Luxemburg imposin globalment aquesta obligació, deixa un cert sabor agredolç. Una certa sensació de desconcert. La dels que observem com es reclama, en nom de la majoria de ciutadans, allò que, segons les matemàtiques, demana una minoria d’electors. I que, com a molt, el que es practica és no tenir en compte aquells que es queden a casa el dia de les eleccions. Una majoria en el recent cas de França que només va merèixer ser esmentada el dia de les eleccions i com una dada més del recompte.

Potser hauríem de recordar que, d’aquí una setmana, bascos i gallecs s’enfronten a les urnes. I els catalans, com deia aquell, “ja tenim el capellà al cuarto”.

Actes reflexos

Francesc Murgadas

Francesc Murgadas

Reflexions a volta de correu... naturalment electrònic

Ensenyament

Pam! El TDAH té una base genètica!

Jordi Larregola

Els alumnes amb TDAH necessiten un entorn regulat, amb límits. Els costarà seguir-los, es perdran sovint, però la seva absència els descontrola encara més

ENQUESTA WEB

Davant de l'augment del risc de rebrot i dels positius, el Govern admet que treballen en noves restriccions que podrien passar per un confinament de cap de setmana o un confinament domiciliari durant 15 dies

Creus que és necessari un nou confinament domiciliari per controlar la pandèmia?


No