El voluntariat

Mentre no se’m demostri el contrari, mantinc que l’ONU és una entitat prescindible i inútil. Fa 75 anys que es va crear i encara voldria saber quins conflictes seriosos -a escala mundial- ha resolt. Penso que més aviat s’ha dedicat a fer grans declaracions, editar proclames o declaracions ampul·loses i buides i establir normatives no vinculants als països que incomplien un respecte total als drets humans.

Dit això, em plau referir-me a que el 17 de desembre de 1985 va fixar la data del dia 5 d’aquest mes com a “International volunter day” (dia del voluntariat). Una forma de fer per sensibilitzar la població envers tasques socials adreçades a col·lectius més vulnerables: gent gran, immigrants, discapacitats físics i psíquics, malalts de patologies neurològiques, aturats, desnonats, afectats pel sensellarisme, desplaçats (que no refugiats, mentre no tinguin algun asil), etcètera.

Amb aquesta commemoració, l’ONU insta els governs a promoure un reconeixement a les persones que -de manera lliure i solidària- s’impliquen en projectes d’aquest caire. En allò que humilment m’afecta, no és pas la primera vegada que faig una afirmació molt gruixuda: sort en tenen els governs -central i autonòmic- dels forats que els hi tapen aquests valents (persones i entitats) que s’han encabit en projectes a l’entorn d’aquest àmbit. Són ells els qui ajuden a transformar -amb la seva tasca- la realitat vital del dia a dia. Els qui “imaginen” un món millor, quan som a tan sols tres dies de recordar el quarantè aniversari de l’assassinat d’en John Lennon. Aquest “beatle”, amb el text de les seves inoblidables cançons va obrir la via de molts altres voluntaris en majúscula, com ell.

Periòdicament, quan es produeixen grans desgràcies en algun indret planetari, la classe política aprofita l’avinentesa per sumar-se al carro dels qui volen fer-se alguna fotografia xula. Cerquen allargar, en la mesura d’allò que és possible, la seva carrera política. Un àmbit on, de ben segur, el millor que pertocaria és ésser més humils i senzills. No cal esperar aquests “tsunamis” que emplenen pàgines i més pàgines dels “mass-media”. Dia rere dia, les fortes diferències socials s’han vist fortament ampliades amb la pandèmia de la COVID19.

La mà estesa d’un voluntari i el temps que hi esmerça ajuden a garantir el somriure d’una altra persona que necessita ajut. Sense demanar res a canvi. Com a experiència personal, confesso que em sento molt enriquit -com a persona- mirant de participar en temes d’aquest caire. Convido tots aquells que gaudeixen de temps de lleure que s’ho pensin. No en sortiran decebuts. Ans al contrari, ni tan sols es poden imaginar la “recompensa” personal interior que copsaran. En aquest final, no puc oblidar l’eslògan d’una entitat financera a la que vaig tenir l’honor de servir al llarg de 34 anys… I l’acoblo perfectament a aquesta conjuntura: “persones al servei de persones.

El malson i la forta destrossa provocada per la pandèmia de la COVID19 ha de remoure consciències. Pel que fa a la classe dirigent, en el sentit de dotar -amb partides econòmiques justes- la feina que duen a terme els voluntaris. En allò que ve referit a aquests darrers, augmentant exponencialment el planter dels “equips”.