Expressió i llibertat

Durant uns quants dies, els aldarulls han estat el nostre pa de cada  dia. La detenció del raper Pablo Hasél va convertir força carrers del  principat en un camp de batalla. Atiant grups de tota mena, un munt  de brètols s'han dedicat a fer de les seves. Amb el greuge afegit que  algunes formacions polítiques fins i tot els justificaven i aplaudien.  Arran de tot plegat, van tenir la barra de desviar el focus envers la  suposada mala gestió dels fets per part dels Mossos d'Esquadra. 

Després d’algunes detencions prou selectives, sembla ésser que el  riu ha tornat a llera. Les aigües s'han encalmat. Amb una factura de  destrosses que esparvera. Tanmateix, crec que massa cosa penja  d'un fil. A banda que certes decisions polítiques no semblen les més  ajustades de cara a apaivagar tensions. Com ara la pròpia tria de na  Laura Borràs com a presidenta del parlament. Molt em temo que no  trigarem a veure com activen el seu procés judicial per imputacions  adjudicant irregularment contractes a l´informàtic Isaïes Herrero (en  la seva època de directora de l'ILC). Evidentment, voldria  equivocar-me, però hi veig un paral·lelisme clonat amb la inhabilitació del president Quim Torra. Realment no hi havia ningú més -net de presumpta culpa- per a ésser proposat pel càrrec? O el que es cerca és la gresca/batussa contínua?... Després, quan van mal dades, es tiba de victimisme i es diu que no volen dialogar. 

La llibertat té un límit: la llibertat dels altres. Expressar-la, mai no pot comportar que s’avassalli la dignitat del proïsme. Ens defineix com a  persones. Tota la història és plena de gent a la recerca d’aquest bé  tan preuat. No consisteix en altra cosa que actuar d'acord a unes  normes de convivència. Un protocol que ens ajuda a créixer i dóna  sentit al què fem. Un entorn on podem parlar de formes diverses: la  llibertat religiosa, la política, la de premsa, la d’expressió, etcètera.  

La democràcia trontolla, peta i grinyola quan ens manca precisament la llibertat. A l'inrevés, quanta més n'hi ha… més sòlida és l'estabilitat social. En aquest punt, quan algun polític fa de bocamoll dient disbarats, encén la guspira del sarau que crema els carrers i exalta quatre marrecs. Ací remarco la necessitat estricta -tant en particulars com polítics- del concepte de responsabilitat personal.  

Aquest terme prefixa que les altres persones que tenim al voltant  tenen els seus drets. Un principi que no es pot perdre de vista. Si no  les respectem, la convivència s’esmicola. Hom fa necessari disposar de bones fonts d'informació. No deixant-nos entabanar pel primer  passavolant que ens aboca un meeting. Hi ha premsa objectiva, mentre que les xarxes socials sovint vomiten fal·làcies i fakes.news,  que no sempre es contrasten. Fer primar el soroll, la manipulació o la desqualificació “per se” és un mal corriol. No ens mena a la veritat. 

La pluralitat enriqueix i amplia el ventall de la imparcialitat. Ens mostra una realitat més objectiva. Justament en aquest àmbit cal remarcar la importància summa de l'educació. No entenent-la tan sols com un assoliment de coneixements. Sempre els hem d’amarar amb l’oli dels valors, que sempre respecten tothom. Entenc que aquesta -i no pas cap altra- és la manera de bastir una societat més justa i lliure.  

Fa pocs dies que s'ha celebrat la “diada de la dona” (8 de març).  Estant d'acord amb els seus plantejament, entenc que les  anomenades feministes ben poc incideixen en defensar els drets de  la dona en països on es troben molt i molt amenaçats. Per contra,  que no em diguin que generalment pels nostres verals la situació està tan desmarxada com -per exemple- en països musulmans. 

“Llibertat i expressió”. O “expressió i llibertat”. Com diuen els  anglesos, “it makes no difference”. Tant se val! Menys xerrameca barata i més clavar colzes de manera efectiva i punyent. Tot el demés són trons.