Política internacional

L’imperi contraataca

Partit de la selecció espanyola contra la de Kosovo. Eix

Partit de la selecció espanyola contra la de Kosovo. Eix

No vull imaginar-me els esgarips de la premsa dita nacional si l’estadi de La Cartuja hagués estat escenari d’una derrota espanyola enfront “un equip kosovar”. Perquè els organitzadors de la trobada van tenir molta cura de respectar la voluntat del govern espanyol del ja llunyà 2008, de no reconèixer la independència del nou país bàltic que es separava de Sèrbia.

Esdevenint així el cigró negre de la Unió Europea i la causa de més d’un conflicte diplomàtic fruit de la mala interpretació del concepte d’independència. Com si aquest fos un dret que t’haguessin de concedir els poderosos i tu no poguessis aconseguir si t’ho proposes.

Perquè això significaria que hi ha nacions dominants que validen -o no- la voluntat de les dominades, obligades a obeir. Un fet que recorda episodis anteriors de la nostra història, quan a Cadis les colònies espanyoles s’oferiren a ajudar la metròpoli en la lluita contra Napoleó, a canvi de ser reconegudes com iguals per la península, convertint així el imperi en una “nació d’estats” en que cadascun d’aquests darrers pogués mantenir la seva personalitat. Aleshores, l’imperi de Ferran VII, ajudat pels imperis europeus que havien derrotat Napoleó, contraatacà proclamant la monarquia -evidentment absoluta- que mantindria les coses com fins aleshores.

El que em sorprèn, però, és que en ple segle XXI, Espanya pretengui aplicar encara aquella estratègia de dominants i dominats, de grans i petits, en el cas de Kosovo. Que ho faci des de la tossuderia de ser l’excepció dins de la regla de la Unió Europea. I, sobretot, que els seus iguals no l’agafin per l’orella i el facin rectificar.

Perquè aquesta ambigüitat fa que Espanya, segueixi entestada en la seva idea i busqui manifestar-la. Com aquell nen petit que, conscient que no pot competir amb els grans, opta pel camí de la rebequeria absurda i busca qualsevol oportunitat per reforçar el seu ego ofès.

Encara que sigui des d’un senzill partit de futbol que li ha de permetre anar a una competició on, amb una mica de sort, haurà de competir -sense posar-se vermella- amb equips de nacions molt menys democràtiques que el demonitzat Kosovo. Sense anar més lluny, amb la pròpia nació organitzadora, l’islàmic Qatar.

Perquè jo em pregunto: Si Escòcia -com ha proposat Alex Salmond aquesta setmana- acaba convocant un referèndum unilateral i guanyant-lo abassegadorament, que farà Espanya? Com contraatacarà? Prohibirà vendre whisky escocès a tots els bars i supermercats de Madrid, deixant el camí lliure al que es produeix a Kentucky? Retirarà el salmó escocès de les recepcions oficials? I si, després d’aconseguir la independència, Escòcia demana tornar a la Unió Europea, ho vetarà com ha fet amb Kosovo?

I tot plegat per una absurda por a què els catalans ens decantem per aquest mateix camí. El de fer el que vol la majoria. Sense menystenir un igualment absurd sentit de superioritat que semblen tenir més avall de l’Ebre. Allà on, pel que es veu, es manté aquell esperit de Cadis de ser dominant, tirà i monarca absolut amb els que creuen inferiors.

Potser algú els hauria de recordar que durant els anys de dictadura i en acabar aquella, tots vàrem ser admiradors més o menys secrets -ells també- del model americà. Aquell que, ja fa un parell de segles, va aconseguir escapar d’un imperi opressor per crear una nació d’estats (no un estat de nacions, no confonguem els conceptes) que, des de la història comuna d’una nació, permetia un funcionament intern i diferenciat dels estats que la composaven.

Certament, aquell model no era ni és perfecte, però tampoc el nostre està com per llençar les campanes al vol. Ni el que ens integra en una Europa que només sembla tenir ulls per l’economia, ni el que ens lliga a una Espanya que es manté a la defensiva en tot el que creu que treu protagonisme a un imperi que ja només existeix en el seu imaginari enyoradís.

Potser per això a casa nostra es posen tantes esperances en el futbol. Convertint les victòries o derrotes en èxits o ofenses fetes a la nació.
I potser per això, darrera paradoxa, la nostra política ens divideix en dos grups. Els que juguen al contraatac, cofois de la seva aparent superioritat, i els que juguem a l’atac, en el fons conscients de la nostra inferioritat. I que l’àrbitre, sovint, està comprat.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!