Ensenyament

Algú s’ha perdut

L’evidència s’acaba imposant. Arriba un punt en el qual fins i tot el més recalcitrant dels optimistes patològics es fot de cap contra la realitat. La diferència rau en el fet que ell jau a terra i es pregunta què ha passat i els pessimistes se’l miren i esperen que recuperi la consciència algun dia. En el seu anuari, la fundació Bofill, l’altaveu de la progressia pedagògica naïf, adverteix que Catalunya corre el risc de “naturalitzar la mediocritat i el fracàs” educatius.

Potser és el primer cop que estem d’acord en alguna cosa. A l’últim post intentava posar un senyal d’alarma sobre l’adquisició de la lectura a l’escola. Unes setmanes abans ja havíem publicat un post sobre la mediocritat a les aules. I ara, els qui haurien de sentir-se assenyalats per aquestes evidències es tomben cap al públic i li diuen “ei! que no anem bé!”. Exactament igual que quan li cedeixes el volant a aquell de la colla que diu conèixer el camí i al cap de cinquanta quilòmetres et diu: “ep! Ja direu cap on és, eh? que jo no en tinc ni idea!” i tu et quedes pensant en el volum astronòmic de la seva carn d’olla. Doncs això, que el conseller àulic del departament d’Educació s’ha perdut. “Ep! que anem cap al fracàs i la  mediocritat!” “Però si ens portaves tu, capsigrany!”

I ara ve la paradoxa que converteix tot aquest tingladu en una qüestió sectària pseudocientífica. Com que no recollim els fruits esperats, en comptes de rectificar, d’acotar el cap i demanar perdó als joves catalans, insistirem en la metodologia. La metodologia no es qüestiona. si la innovació no ens porta a l’excel·lència posarem més innovació! De novetat en novetat fins a la derrota final! Com a disseny experimental és aberrant. Resulta que canviem el sistema d’ensenyament, introduïm això i allò, els resultats empitjoren i, conclusió, cal aprofundir en el camí iniciat. Perdoni? No ens convindria una miqueta més d’humilitat intel·lectual?

Doncs malgrat tot, seguim. El discurs oficial no es qüestiona -almenys en veu alta-. No obstant, algú haurà de començar a dir que aprendre és una activitat de l’alumne, no per cap principi moral, sinó perquè no hi ha més remei, qui aprèn és l’alumne i, en aquest rol, és insubstituïble Per tant, algú haurà d’insistir que sense una certa dedicació no hi ha aprenentatge. Que cal aprendre continguts, cal saber coses. Algunes seran inútils per a l’empresa però, en canvi, imprescindibles per a la ciutadania. També caldrà dir que darrera de molta innovació hi ha un intent d’amagar la impotència per mantenir un mínim ordre en una aula. Que violentar amb exigències intel·lectuals segons quins grups de secundària és un acte heroic en el qual, de vegades, algú, literalment, se la juga -com la companya de Vidreres-. Que no, que no és normal ni desitjable ni admisible. Que cal un canvi i començar a dir en veu alta allò que fa lleig de sentir: que ens hem d’arremangar i pencar i exigir. Que sí, que som molt bons, que tenim molta iniciativa i creativitat i que som la repera, d’acord. Però si no ens posem a treballar de debò ens avançaran per la dreta i per l’esquerra i ens deixaran, efectivament, instal·lats en la mediocritat.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!





També et pot interessar

SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!