'Suspense' aprovat

Quan llegiu aquesta modesta reflexió, el primer misteri de la pel·lícula de intriga just estrenada amb el títol inspirat en Alfred Hitchcock de “Estranys en un parlament”, ja s’haurà desvetllat. Ja sabrem si les CUP donen suport als pressupostos o no. Clar que sempre que no es torni a produir un empat a 1515 vots com aquell del 2015 quan desfullaven la margarida sobre si recolzar o no a Artur Mas.

No patiu, no penso explorar totes les opcions possibles. Només vull significar que, en cas de rebuig per part de les CUP, la pel·lícula no s’acabaria. Sempre podríem viure un final de traca i mocador amb un PSC oportunista o un En Comú Podem responsable donant el seu “sí” a les xifres globals del conseller Jaume Giró, el proper 22 de novembre.

Però, si us soc sincer, el creuament d’exigències i propostes dels darrers dies entre els grups que investiren al govern actual, em fan decantar per una aprovació inicial més o menys rocambolesca que permeti mantenir el “suspense” fins el 23 de desembre quan, debatudes les esmenes presentades a l’articulat pels diversos partits, està previst que es faci la votació final que posarà el “FI” a la pantalla. I ho crec perquè les pel·lícules de misteri ja fa temps que tenen més requesta que les d’amor i luxe on tot és pau i harmonia. I els Òscar de les properes eleccions autonòmiques no son ni tan lluny com alguns voldrien ni tan a prop com altres desitjarien.

De tota manera, aquesta trama argumental és massa previsible i em fa mantenir la cella dreta alçada i la mosca a l’orella. Sobretot quan m’acabo d’assabentar que els camins de la política poden ser -com els del Senyor- inescrutables. I que en el nostre sistema parlamentari es contempla que qualsevol grup polític pugui presentar -en el cas de Catalunya com a mínim- una petició de dictamen al Consell de Garanties Estatutàries, que s’hauria de reunir per debatre’l i dictar resolució. Un fet que podria retardar la votació fins finals de gener, convertint el compromís del govern de Pere Aragonés d’aprovar el pressupost abans de final d’any en paper mullat. Un “suspense” que no es recorda des que en Mateu Montsolís ressuscitat va calar foc al veler on anava amb l’Eulàlia Montsolís ja morta. Perquè, pel que sembla, la data límit per fer-ho és també el 23 de desembre, quan tots ja estarem amb el torró a la boca.

Ara, a tot això, afegiu-hi que el nostre futur pressupost -a manca de concert econòmic similar al de Euskadi i que sembla que vàrem rebutjar en els temps llunyans de Jordi Pujol i Soley- depèn en bona part del que ens assignin els pressupostos de l’estat que també van en dansa aquests dies, amb ofertes i exigències com les que es produeixen aquí, però amb l’afegitó de l’afer de la defensa de la nostra llengua que encara embolica més la troca.

Vist tot això, entendreu que pel meu cap rondin pensaments que haurien de ser estrafolaris però que, vist com estan anat les coses, no m’atreveixo a rebutjar. Esteu segurs que el renovat -si no s’impugna- Tribunal Constitucional no té atribucions -com deia La Trinca- per passar-se pels dallonses el pressupost del país i els seus derivats? Us estranyaria que Europa decidís, vist el nostre tarannà, retallar el manà promès per la nostra recuperació? Seria el primer cop que el govern de l’estat -o de la Generalitat, que en aquest apartat tots funcionen igual- fes algun “canvi de partida” en nom d’alguna necessitat sobtadament descoberta o algun compromís polític de darrera hora?

Però els camins de la política son inescrutables. O, per sortir del tema econòmic, vosaltres creieu que és normal que un partit que passa hores no massa brillants i que es diu Partit Popular, segueixi atiant la foguera de l’enfrontament entre Casado i Diaz Ayuso?

Si, ja sé que, com també deia La Trinca, tot s’hi val a l’hora d’atreure audiència. I que aquesta sembla tenir especial predilecció per tot el que sigui “suspense” i tafaneria. Però potser en nom d’aquesta salut mental que per fi sembla haver-se convertit en un enemic important de la ciutadania, els que tenen poder haurien de mirar de reduir el “suspense” a uns nivells que, com el soroll, no ens treguin la son i ens permetin descansar i pensar per nosaltres mateixos. AMÉN.