Pressupostos Generalitat

Canvi de parella!

El conseller d'Economia Jaume Giró i el president de la Generalitat, Pere Aragonès. ACN / Maria Asmarat

El conseller d'Economia Jaume Giró i el president de la Generalitat, Pere Aragonès. ACN / Maria Asmarat

Som de la generació que va viure, potser, el darrer esplendor dels “envelats”. Sant Antoni, Ball de Mantons i altres balls de Carnaval, amb els diversos actes i activitats. Fins a tres, en vam veure a la ciutat! Però els envelats a més de ser un espai de relació important eren també un espai en què els que dominaven els balls de saló es lluïen i aixecaven mostres d’admiració i, perquè no dir-ho, una mica d’enveja. I també hi havia els que més aviat trepitjaven raïm, però s’atrevien amb totes les músiques i danses sense cap mena de vergonya. I encara tothom ballava els balls clàssics: el del fanalet, el del ram, el de l’escombra i el de canvi de parella. Aquest darrer s’ha posat de nou de moda, de manera imaginària, i ens l’ha recordat el fet de veure tots els moviments per tirar els pressupostos endavant del govern.

Recorden, oi? Les parelles van ballant i tot d’una s’escolta el crit de “canvi de parella” i cada ballador o balladora busca una nova parella per seguir la dansa. Això comporta estratègies i situacions diverses. Et vas apropant a la parella on hi ha algun ballador o balladora que t’atrau, i t’hi vols acostar, o bé fuges d’altres parelles com del foc ja que per res del món voldries acabar havent de ballar amb un dels seus integrants. El joc de l’apropament, si hi ha rebuig, pot fer-te acabar ballant amb l’únic/a que queda per evitar quedar sol com un mussol en un racó, abandonat i sense poder arrambar, i en no poder seguir el ball, convertir-te en un estaquirot palplantat que espera que comenci una altra tonada.

Doncs, una mica, el ballador desesperat per trobar la parella que li convé m’ha semblat aquests dies el Molt Honorable President Pere Aragonès. La parella que voldria ja fa dies li dóna carbasses, li ha girat l’esquena i sembla, sembla, que han partit peres, ja.

Ja se sap que les negociacions dels pressupostos, en aquesta fase de presentació, acostumen a ser una escenificació de la força que té (o aparenta tenir) tothom, de la força que cada grup pot tenir a l’hora de ser convidat a repartir-se el pastís o a quedar-se a l’ombra sense cap mena d’influència. Hi ha escenificacions semblants a quan els paons obren les seves cues per atraure. Hi ha acostaments i trencaments, alguns purament estètics i d’altres que fan posar en evidència el govern.

És lògic que el President Aragonès, com tots els presidents d’arreu, vulgui mantenir la majora de la investidura, ja que va ser una aposta decidida per aglutinar aquest 52% del vot  independentista (en realitat, parlamentàriament no és així, però vaja, és igual, tothom pot comptar com vulgui) i per tant és lògic que vulgui mantenir-se en el bloc i no travessar la línia fronterera. Però clar, quan això no és possible per la legítima posició (no massa entesa tampoc) de les CUP, s’ha d’arromangar i anar més enllà de la majoria d’investidura, si vol tirar els comptes endavant. I poc marge li queda: ni C’s ni PP ni Vox serveixen, per la llunyania abismal en els projectes de país i també perquè numèricament no sumen. Queden el PSC i el Comuns, però el PSC segueix vetat, és el dimoni empestat que alhora és competidor directe electoralment amb ERC -fins i tot va treure 50.000 vots més que els republicans i va guanyar les eleccions-, per tant encara que Aragonès vagi predicant que el model de país es diametralment diferent del dels socialistes, sap que en el fons el que hi ha és la voluntat de minimitzar el paper dels socialistes, ignorar-los, fer-los invisibles ja  que són els competidors directes en el marc electoral proper, i sap també que rebre el seu suport aquí devalua el seu paper en les negociacions a Madrid.

I en el ball han entrat en joc els Comuns que, com el PSC, semblaven delir-se per poder ballar el ball del pressupost. Finalment, sembla que el President ha triat els Comuns, encara que això ha molestat la seva parella de fet i de dret que potser s’ha sentit menystinguda. Fa temps que les relacions no són massa bones entre els grups del govern, però ningú tiba tant com per trencar i perdre quota de poder i càrrecs. Els mateixos Comuns fa sis mesos renegaven i rebutjaven qualsevol acord amb JxCat i es postulaven per un govern alternatiu reclamants gratia et amore el vot del PSC, però amb la condició que no entrés al govern per no contaminar la puresa immaculada del govern de Catalunya. Ara, sembla que els Comuns ja no fan lleig a les xifres del conseller de l’Ibex, com se’l titllava. Ah!  Però darrera hi ha els pressupostos de Barcelona que  ERC va votar en contra inicialment, però que ara el Tete Maragall s’empassa -no un gripau, no, sinó dinosaures- i que ara ha passat de dir que el canvi de  cromos pressupostaries era menystenir absolutament Barcelona com a ciutat i com a subjecte polític, com a societat i com a institució, a canviar el discurs, tot  dient que el seu canvi és sentit comú i de reacció responsable, i afegint que pot semblar contradictori i incoherent No estem canviant el posicionament sobre l’Ajuntament, però servim l’interès del país assumint aquesta aparent contradicció. No ho sembla, no, sinó que és una contradicció de manual. Però, vaja, qui no s’ha empassat aleshores tocarà gripaus en política? Ja li donaran algun premi de consolació, tot i que pot començar a ser el seu declivi. Al temps!

Va acabant el ball i sembla que finalment hi ha una parella estable que fa trontollar, però, la solidesa de la relació dels balladors que manen. Només escotar els diputats de JxCat que van intervenir en el debat posa els pèls de punta i la pell de gallina. No només desacrediten el President, sinó que manifesten uns desacords que són profunds. Aragonès li deia a Illa que no podia pactar amb ell (a part que els socialistes són dolents de mena, ja ho sabem) perquè el model de país era diferent. I el model que expressen alguns dels diputats de la majoria són el mateix model? Potser que s’ho mirin una mica millor.

I queda el “popurri” (potser haurien de dir, poti-poti, desgavell, escudella barrejada...) final, quan es vagin veient el tràmit de les xifres a cada comissió, les esmenes que intentaran colar els grups per sucar una mica, i després ja arribarà el tràmit final dels pressupostos i la votació final. I caldrà començar a desenvolupar-los i estaria bé que es digués a final d’any, quan queda per executar, perquè aquí ens queixem molt però a l’hora de la veritat tampoc fem tant... El popurri comença doncs i anirà des del Astúries Patria querida fins a l’horterada Los hermanos Pinzones, passant pel bo i millor de les bandes sonores més desastroses que coneixem.... I quan ja els balladors i balladores estan rebentats, quan ja les energies van a la baixa i han canviat de parella diverses vegades i al final s’han ajuntat als que han pogut, i alguns han quedat amb un pam de nas, i altres, molestos perquè no han pogut acabar ballant amb qui volien, i la majoria han fet el que han pogut i altres restaran absolutament indiferents al que ha passat. Ja hi ha haurà altres possibilitats per aparellar-me amb qui m’agrada, pensen, i tampoc cal anar desesperadament a la recerca de qui m’agrada més. En el ball i en la política el temps i el ritme són importats i no cal precipitar-se però tampoc alentir les accions.

Llavors, quan arribi el moment d’anar plegant, arribarà l’espontani de sempre, conegut i pesat com ell sol, que acostuma a anar mig torrat (i els nens i els borratxos són els únics que diuen la veritat), mig nostàlgic i melancòlic, potser fins i tot trist i un pèl agosarat, que pujarà a l’escenari entre les males cares del músics i tècnics que ja recullen, i amb una veu de cassalla i cascada, veu de matinada costeruda i accelerada, arrancarà amb allò que amb molt de sentiment cantava Chavela Vargas:

¿A dónde está tu orgullo?
¿A dónde está el coraje?
¿Por qué hoy que estàs vencido?
Mendigas caridad?

Atent!, Escolti’l bé, president, perquè potser va per vostè.

Perquè haurà aconseguit aprovar el pressupost però la seva figura queda una mica, una mica massa, tocada. 

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Últims articles publicats


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!