El polígraf

Segueixo amb la meva obsessió de millorar els processos electorals i tot el que els envolta, de cara a millorar la nostra democràcia més enllà dels principis i reflexions que es varen fer quan deixàrem enrere -en teoria, perquè ja veieu com VOX torna a cantar impunement el “Cara al sol”- tot el que pogués recordar el franquisme i, per extensió, el feixisme.

Perquè entenc que la democràcia no només s’ha de predicar -amb més o menys fermesa i convenciment- sinó que també s’ha de practicar. I si alguna cosa, procediment o tècnica pot ajudar a fer-la funcionar millor, no hauríem de dubtar en posar-la en marxa i aplicar-la com més aviat millor.

Si la passada setmana parlava de l’ús de la intel·ligència artificial de cara a l’arxiu i tractament de les promeses electorals arran de l’aplicació de l’enregistrament i arxiu als debats electorals entre dos candidats que ens permetin certificar les acusacions de canvi de postura o pensament dels candidats i partits, vist el debat entre Pedro Sánchez i Alberto Nuñez Feijóo i la quantitat d’acusacions de falsedat que s’hi varen fer des d’ambdós costats de la taula, proposo que, a partir d’ara, aquests debats es facin amb els candidats endollats al aquell polígraf que tan popular ha fet a la inefable Conxita a Telecinco. En part per compensar el bandejament de Mediaset dels debats estel·lars i en part perquè, ben mirat, les arques públiques podrien estalviar-se la compra d’un d’aquests aparells, utilitzant el que de moment ha quedat fora d’us a la “cadena amiga”, després de la cloenda del “Salvame”. Si durant anys ens ha servit per certificar -o algú dubtava dels resultats escandalosos?- les infidelitats dels famosos, també ens pot ser útil per saber si les promeses de pujar les pensions, aturar el canvi climàtic o castigar als violadors, estan fetes des de la voluntat de dur-les a terme o simplement per quedar bé davant l’audiència i els possibles votants.

La tècnica tindria una segona virtut. Donar la paraula als periodistes que, l’altre dia, en teoria, havien de formular les preguntes però varen quedar en una mena de disc ratllat que reclamava que no s’interrompessin ni increpessin, mentre els dos protagonistes anaven a la seva, seguien amb les promeses poc concretes (em va faltar la del cinema per dos euros), les referències a declaracions del rival sense concretar massa i les al·lusions a Bildu o VOX segons qui parlés. De fet, només els va faltar dir-los als presentadors: “Dejadnos solos, que ya somos mayorcitos”. Insisteixo. El polígraf (per exemple en forma de semàfor) ens hauria ajudat a saber quan calia escoltar o quan els candidats feien brindis al sol.

Però, per ser justos, també haig de reconèixer que la proposta té un inconvenient. Només val pels “cara a cara”. Perquè, com hauria anat el debat si i haguessin participat els quatre partits (els dos que el feren i els dos que els hi fan d’escolanet més o menys declarat) que tindran la paella pel mànec després del dia 23? Us imagineu a Abascal i Yolanda Diaz ficant cullerada quan Feijóo va proposar que manés la llista més votada o quan Sánchez va renegar de la violència intrafamiliar? Per no pensar en el debat a 8 o 12 que recollís la totalitat de partits rellevants en la governabilitat nacional, començant pels nacionalistes. Com es resol aquest repte sense que ningú prengui mal o el debat acabi com una monumental olla de grills?

Estic entre dues opcions. Perquè per un costat, podríem desllorigar la qüestió recorrent a un sistema de “cara a cara” eliminatoris que podríem batejar com “la Champions de la política”. Però també podríem acostar-nos a la televisió actual i crear un “Salvados” on els candidats demostressin les seves capacitats, habilitats, aptituds i demés virtuts, mentre els ciutadans els anessin salvant de les eliminatòries setmanals amb els seus vots.

No voldria semblar frívol. Però com que crec que bona part de la nostra política està perdent credibilitat a marxes forçades, penso que qualsevol acció que ajudi a recuperar-la hauria de ser ben rebuda. Ni que sigui el simple jurament de presa de possessió, supervisat pel polígraf de la Conxita.