I després de Franco, què?

Repassant la història veiem que el 20 de novembre de 1975 moria al llit Franco després d’una llarga agonia i deixava enrere una dictadura que ens havia posat al costat de l’Alemanya nazi i de l’Itàlia de Mussolini. Després d’uns anys en què el regim autoritari anava perdent pressió va arribar la presumpta democràcia amb un any molt emblemàtic com va ser l’any 1978 quan es va aprovar l’actual Constitució que portava inclosa una monarquia parlamentaria amb un rei que va imposar el mateix dictador. Avui en dia encara conservem la seva nissaga al Palau de la Zarzuela.

Ara ens toca fer un pas prou important per arribar a aquesta democràcia que sembla que tenim amagada darrera d’una partidocràcia que és la que en realitat mena les regnes d’aquest país.

Per aconseguir un país amb una dosis més alta de democràcia i participació real s’haurien d’anar polint alguns aspectes que van quedar fixats després del govern d’Adolfo Suárez i encara no s’han arreglat en beneficis dels qui dirigeixen la partida política d’aquest país.

Primer de tot a totes les eleccions que se celebren a l’hora de repartir la propaganda electoral i els espais en els mitjans de comunicació sempre s’apliquen els resultats dels comicis anteriors i tots no surten del mateix punt de partida. Per això sempre, abans de començar els nous que es presenten ho tenen més difícil que no pas els que han tenen experiències en aquesta escomesa electoral. És com si en una carrera de fons de 1.000 metres els que ja han participat en altres curses anteriors surtin des del punt dels 100 metres i els nous ho hagin de fer des del quilòmetre 0. Això és una gran injustícia que ens allunya d’una democràcia real.

Per altra banda, també s’hauria de fer com ja es fa al Senat que és una cambra sense solta ni volta escollint dins cada llista electoral els candidats que cadascú prefereixi i no anar seguir la oficial que presenta cada formació política. Fa anys que es parla d’aplicar-ho com a prova en les eleccions municipals i la cosa no evoluciona.

En el món de la justícia tant el Tribunal Suprem com el Constitucional com el Fiscal General de l’Estat són escollits per òrgans polítics. Llavors quan hi ha alguna tema espinós, en molts casos ja se sap quin serà el resultat de la votació final perquè cada magistrat vota segons el color que l’han posat en aquest lloc. Hi ha molt poques excepcions i és la política la que defineix els òrgans màxim de la justícia. Aquí s’hauria de buscar un sistema on hi hagués una participació que no fos exclusivament de les quotes de poder d’aquest país que quant toca es planten cara i quan apareix un enemic perillós s’uneixen per protegir la part del pastís perquè no entri ningú més en el joc del poder. Tot és pur teatre.

Després tenim tot aquest joc d’administracions entre estatal, autonòmica, provincial, comarcal, vegueria, local que al final ja no saps de què depèn cada cosa. Hi ha coses que són molt clares, però altres has d’anar indagant a qui toca cada competència. En el moment de posar-se medalles tots acudeixen a la cita, però quan toca entrar en terrenys perillosos, llavors tothom es passa la pilota i la casa sense escombrar.

Encara queda molt per avançar en el camí de la democràcia plena. Fa 50 anys escoltàvem grups de música amb cançons que avui en dia segurament acabarien censurades perquè aquesta nova versió “woke” que ens volen imposar fa la seva feina i de tant ser correctes i pulcres i educats a una mirada mal donada et posen acusar de qualsevol delicte d’aquests que fins quatre dies ningú en deia res. Esperem que la democràcia real ens visiti i deixi enrere aquesta partidocràcia d’uns quants que ens volen imposar dia a dia.

Una presumpta democràcia que com es va demostrar el primer d’octubre del 2017 quan la cosa sembla que trontolla una mica posa tots els seus mecanismes perquè la cosa es quedi ben igual al preu que sigui. Llavors l’alarma de la unitat nacional i el vell ordre s’activa i tots els poders fàctics es posen d’acord per defensar els mateixos principis que ja feia el dictador però amb un vestit nou, però amb la mateixa essència.