Deixeu-me sol

Comencem l’any amb una situació -no ens enganyem- que es veia venir. Amb un president dels EEUU absolutament pagat d’ell mateix que ha tingut l’oportunitat de fer com aquells sheriffs de les pel·lícules del Far West, protagonitzats per John Wayne, que entraven al saloon on els dolents estaven fent de les seves al voltant d’un joc de cartes i unes ampolles de whisky, i s’enfrontaven a ells traient els seus revòlvers i generant una amanida de trets que, curiosament, només feria o matava dolents, salvant de les bales als atemorits ranxers o mexicans que s’havien amagat sota les taules i darrera del taulell.

La cosa es veia venir des de les darreres setmanes del 2025. Quan el sheriff-president Donald Trump va decidir ampliar la seva cacera de canoes carregades de droga i amb dos o tres narcotraficants al timó, als vaixells de més calat i trajecte més llarg que, segons ell, estaven inundant els carrers dels Estats Units de cocaïna, fentanil i altres “llaminadures”, posant en perill als joves i no tant joves que es deixaven arrossegar per aquestes diabòliques substàncies produïdes pels “carters” sud-americans, especialment Veneçuela. Amb els telenotícies inundats per les imatges de llanxes navegant a tota pastilla que de cop explotaven gracies als drons nord-americans, tothom es preguntava quin seria el proper graó que pujaria Donald Trump en la seva carrera per aconseguir ser el sheriff Will Kane del mític western “High Noon” al que tots els fins aleshores amics seus, abandonaven en saber que el malvat Frank Miller arribava en el tren de les tres de la tarda, per tornar-lo a raspallar quan resultava vencedor del duel amb el dolent i els tres amics que li donaven suport.

El segon dia de l’any 2026 ens ha donat la resposta. Tropes nord-americanes degudament preparades i controlades -segons ha explicat Trump mentre lloava l’eficàcia i pulcritud dels marines- han entrat en territori veneçolà i s’ha dirigit al refugi secret del president Maduro, fent-lo presoner a les portes del seu búnquer que, com ha ironitzat el propi Trump, no va tenir temps de tancar. Immediatament, l’han emmanillat (a ell i la seva dona) i els han pres cap a un avió que els ha dut a Nova York per poder-los jutjar, oh sorpresa,  per una antiga acusació sobresseida de tràfec de drogues i armes que Trump havia fet reobrir.

El president en actiu dels EEUU, però, ha anat encara més lluny del seu model. El sheriff Kane es va limitar a frenar al bandit que es volia venjar d’ell. Trump ha anunciat que, a més, vetllarà durant el temps que calgui el seu ranxo (és a dir, Veneçuela). En concret, fins que el pugui tornar a deixar volar pel seu compte un cop recuperada la llibertat democràtica. Una proposta que ha revifat la doctrina Monroe i que ens ha fet recordar el procés del canal de Panamà, sortosament tancat, en l’aspecte de navegació interoceànica, l’any 1999.

I aquí és quan han començat a sorgir preguntes, temors, comentaris i fins i tot algun acudit. Què passaria si d’aquí dos anys i mig, quan Trump hagi de deixar la presidència, Veneçuela encara no és prou “democràtica”? Una pregunta que té un precedent en aquell intent dels partidaris del ja president per segona vegada, d’assaltar el Capitoli. Segons alguns, empesos pel propi Trump que volia eliminar la limitació de mandats presidencials que molts invoquen per demostrar l’instint democràtic de la política dels EEUU.

Que passaria si Trump, en la seva febre per “ampliar” EEUU amb la compra/ocupació de Groenlàndia, decidís que Veneçuela té tradició -i petroli- que la fan mereixedora de ser l’estat cinquanta-un del país?

No deixa de ser curiós que, quan a la roda de premsa li han preguntat si la manera de vetllar la “redemocratització” de Veneçuela seria amb tropes dels EEUU passejant pel territori, Trump hagi esbossat un mig somriure mentre els deia que el deixèssin fer. Una actitud que m’ha recordat aquells matadors de braus que, a l’hora de la veritat, fan fora del “ruedo” a tots els subordinats al crit de “Dejarme solo!!”.