Prioritat prioritària

Agradi o no, seguim immersos en un guirigall de propostes, contrapropostes, suggeriments, ordenances i demés, que mantenen la situació política de casa nostra en un estat d’indefinició, vaguetat, variabilitat i no sé quantes qualitats més, que no semblen anunciar res de bo.

Aquesta darrera elecció, fruit del pacte entre el PP andalús i el VOX d’aquella comunitat, de Juan Manuel Moreno Bonilla com a president de la Junta de Andalusia ha tancat – de moment i sense descartar més trasbalsos - el sainet de les eleccions a les autonomies on la dreta espanyola tenia possibilitats de tallar el bacallà i que estaven a punt de renovar cicle.

La cosa va començar a Andalusia de forma un tant preocupant. El candidat popular semblava posar-se fort i en una postura de llista dominant. Però, ràpidament, es va poder detectar -en les declaracions del cap negociador de VOX a Andalusia, Manuel Gavira - un rerefons d’exigència de flexibilitat al PP, especialment centrat en el nou concepte que havia aparegut en el vocabulari polític i que semblava destinat a ser important i, si m’apureu, decisiu. La prioritat nacional.

El plantejament del concepte sembla senzill. L’exemple que s’empra, recurrent. Si un govern de casa nostra té una necessitat de gent per cobrir unes places vacants en la seva administració pública, la prioritat nacional deixa clar que aquesta gent ha de ser de la nostra nacionalitat. Es a dir, que han de quedar exclosos d’aquesta opció -si més no d’entrada- els forasters, estrangers o en general, no espanyols. Una idea que ens remet, degudament matisada, a aquella idea tan catalana de que era i és català tothom que viu i treballa a Catalunya.

Però aquesta idea té una aplicació pràctica un tant complicada. Especialment en un país que porta ja un parell de decennis acostumat a que els immigrants que hi arriben siguin els que es fan càrrec dels llocs de treball de nova creació i menor remuneració, els que acaparen els ajuts socials provinents d’una administració nacional amb sentiment de culpabilitat social, els que reclamen les engrunes dels beneficis del comerç fet a l’ombra de la Comunitat Europea. I tantes altres suposades prebendes que els partidaris de la prioritat nacional reclamen per ells, pel simple fet d’haver nascut a Espanya, tot i negant-ho als nouvinguts.

La cosa té, però, un nou vessant que, de moment, sembla que no hi ha ganes de remoure. Tot es redueix - de moment, insisteixo- a la competència entre “els de casa” i “els de fora”. Entre els que tenen DNI i els que tenen NIE, TIE o mostren un certificat de residència o un contracte laboral, entre altres documents.

L’acceptació per part del PP andalús, a exigències de VOX, del principi de prioritat nacional, obre el dubte sobre el concepte “nacional”. Perquè convé recordar que a Catalunya hi ha molta gent que es considera part de la nació catalana i que es defineix, per tant, com de nacionalitat diferent a la del senyor Gavira. I la pregunta i el dubte sorgeixen immediatament. Si ell i un andalús com en Gavira competeixen per un lloc de treball al Banc de Sabadell, qui té més dret a reclamar-lo?

I no ens quedem en aquest nivell de nacionalitat. Recordem que, per damunt de l’àmbit autonòmic hi ha un altre àmbit -curiosament definit com nacional- que engloba (de moment) a tots aquells que han nascut en territori espanyol i tenen el corresponent DNI. Per tant, en base a la prioritat nacional, podrà en el futur un ciutadà gallec que treballi en l’àmbit, cada cop més estès, de la Intel·ligència Artificial, reclamar un lloc de treball que s’ofereixi a Torremolinos? Podrà seguir essent gallec o haurà de canviar de nacionalitat?

El dilema és molt clar. Haurem de buscar la convivència pacífica entre les disset “prioritats nacionals” que pot tenir Espanya, o haurem d’inventar-nos la “prioritat autonòmica” per desarmar, o si més no controlar, el desgavell que s’intueix de les declaracions de VOX i el PP en la negociació del govern andalús? És a dir, donarem a les autonomies el nivell de nació del que Catalunya, Euskadi i Galicia ja presumeixen.