Fer de frontissa

Som en mig de la incertesa sanitària i el desgavell d’uns protocols anti-COVID cada cop més estereotipats. En aquesta conjuntura, hi ha convocats uns comicis pel proper 14 de febrer. Un esperava i desitjava que les decisions recaiguessin a lloms dels qui n’entenen. Però no! Concretament al principat, la batussa eterna entre el flanc secesionista i els “sociates” converteix la consulta en un combat de boxa. Uns contra els altres. Amb un objectiu únic: guanyar… La qual cosa no els garanteix governar, tanmateix.

Tant de bo m’equivoqui. Em temo, però, que les eleccions les faran repetir. Com va passar a nivell espanyol, on “ens salvà la campana”. Els pactes posteriors d’una força que no traurà més enllà de 35 escons obliguen al diàleg: a la recerca d’una frontissa. Un mínim de 33 vots d’altres grups. Això garantiria l’estabilitat d’un parlament amb 135 “okupes”. Fa de mal dir, tot i que, ara per ara, pinten bastos.

Arribats ací, voldria que algun sociòleg o analista polític fes una valoració del paperot de les dues portaveus dels executius: María-Jesús Montero i Meritxell Budó. Crec que són patètiques. Des que el món és món, he demanat un periodista titulat per aquests càrrecs. Altrament, la “carxofa” d’un micròfon esdevé un estri llaminer per a deixar anar, sovint, bajanades a tort i a dret… Sense deontologia i amb el sol objectiu de fer de “llepaculs” del seu propi partit.

Tenim un “no” per a tot: teatres o cinemes, bars o restaurants, centres comercials, gimnasos, estadis de futbol, sepelis, etcètera. Per contra, omples un certificat digital -des de la web de la Generalitat- i pots desplaçar-te a qualsevol “meeting” electoral, encara que realment t’importi un rave. On s’ha vist? Ens tracten com a babaus.

Sóc un il·lús. Dibuixo un món idealitzat en arrels solidàries d’uns valors bàsics que somio veure reeixits i per la pandèmia. No essent així, cal canviar d’estratègia. Prou de falòrnies, corrupteles, estafes, atracaments a mà armada, filípiques, escàndols, catifes per amagar merda, enganys, insults, tripijocs, preses de pèl, portes giratòries, incongruències, etcètera! Tot plegat esdevé un virus més letal que el mateix Coronavirus. Em volen fer creure que vivim a “Virulàndia”?

Com a cirereta del pastís, només em faltava llegir que l’advocat dels Pujol demana arxivar la causa judicial que els persegueix en base a una “demència” sobrevinguda a “l’abadessa del clan”. Això es coneix per ”treure’n profit de l’embolic” i “a riu fangós, guany d’anguila”. Hem de creure que aquest senyor va presidir el país al llarg de 23 anys? Ell prou que coneix els ardits tèrbols de qualsevol frontissa. Els hauria de caure la cara de vergonya. En clau electoral, esdevé fàcil copsar l’oferta esquerdada i esquinçada de l’antiga CiU. Ací, s’hi escau de pla l’adagi que proclama “els hostes i el peix, al tercer dia put”.

Advoco per refer ponts. Exigeixo practicar el diàleg seriós. Refermar com un rocam la imatge catalana arreu. De fa massa temps, ens estem convertint en el “fes-me riure” d’uns i altres, arreu… A banda que el país, lluny d’avançar, va enrere. Com els crancs. Els fets ens ho demostren amb escreix. No cal baixar a gaire detalls. Com a mostra, d’uns tres anys ençà, se n’han anat més de 5.400 empreses de casa nostra. En una època tan fosca com la que entreveiem/intuïm, potenciar la producció en clau estratosfèrica ens recordaria la dita de ”l’aigua de maig, pa per tot l’any”. Falta voler.