Rodalies: hem acabat acceptant allò que no hauríem d'acceptar

I encara em costa més entendre una altra cosa: que això ja no sorprengui ningú.

Fa massa temps que conviure amb retards, cancel·lacions, avaries i incidències que apareixen quan menys les necessites. Però el problema ja no és només aquest. El problema és que ens hi hem acostumat.

Sortim abans de casa per si de cas. Consultem el mòbil abans de marxar. Avisem la feina que potser arribarem tard abans fins i tot de pujar al tren.

Hem incorporat la incertesa a la nostra rutina diària.

I això no hauria de ser habitual.

Fa anys que sentim parlar d'inversions, de plans de millora i de compromisos que asseguren que la situació canviarà. Però la realitat és tossuda i els usuaris continuen tenint la mateixa sensació: sempre s'està a punt d'arreglar tot, però mai s'acaba d'arreglar res.

I mentrestant, la vida de la gent continua.

La d'aquella persona que ha de fitxar a una hora concreta. La de l'estudiant que no vol arribar tard a un examen. La de qui té una visita mèdica programada o la d'aquella família que només intenta organitzar el seu dia amb una mica de tranquil·litat.

Parlem molt de sostenibilitat i d'apostar pel transport públic. I és evident que aquest és el camí. Però abans de demanar a la gent que deixi el cotxe a casa, cal oferir-li una alternativa en la qual pugui confiar.

Perquè la confiança no es construeix amb discursos. Es construeix amb fets. I els fets, avui, continuen deixant molt a desitjar.

Potser el més preocupant de tot és la resignació. Aquella sensació que ens fa pensar que això és el que hi ha i que no hi ha res a fer.

Però sí que hi ha una cosa que podem fer: deixar d'acceptar-ho com si fos inevitable.

Perquè no és raonable haver de calcular una hora de marge per arribar puntual. No és lògic haver de justificar constantment retards que no depenen de nosaltres. I tampoc és comú viure pendents d'una aplicació per saber si el nostre dia començarà bé o començarà amb un altre contratemps.

La gent està cansada d'escoltar les mateixes explicacions i les mateixes promeses una vegada i una altra.

Perquè, al cap i a la fi, no estem parlant només de trens. Estem parlant del temps de les persones. I el temps és una de les poques coses que ningú ens podrà tornar.

Quan la puntualitat es converteix en una excepció, el problema ja no és ferroviari. És polític.